Torna ´la mestra´ del valencià

PACO CERDÀ VALÈNCIA Quan es compleixen 15 anys de la publicació de La mestra i 25 anys de les primeres Trobades d'escoles en valencià, l'editorial Bromera ha reeditat el llibre de Víctor Labrado que narra la història de Marifé Arroyo, una docent pionera en la introducció del valencià a les aules entre la fi dels anys 70 i les primeries dels 80. En realitat, no feia falta cap efemèride per a la reedició perquè part de la història de La mestra continua amb plena vigència.
El llibre narra la història verídica d'una dona de la Font de la Figuera, d'origen castellanoparlant, que es fa mestra, que arriba en 1974 a l'escola de Barx i es posa a parlar en valencià als alumnes. Amb el dictador encara viu i quan la democràcia i l'autogovern no passaven de ser un somni, allò fou un fet revolucionari. També és la història, però, de l'oposició que aquesta tímida introducció del valencià a les aules suscità i que queda immortalitzada en escrits com aquest adreçats per un pare a La mestra. "Ruego no le dé la clase de catalán a mi hijo Juan José Cabanilles. Con todos los respetos y esperando atienda mi petición, le saluda".
L'escalada opositora a aquesta incipient normalització lingüística, nascuda al mateix poble de Barx i revifada al recer de la Batalla de València, acabarà en una acarnissada campanya contra La Mestra, la seua expulsió com a directora del centre en 1982 i un amarg adéu al poble de la Safor. En 2007, Marifé Arroyo -dona de l'escriptor Josep Piera- es va jubilar.

Un símbol de resistència
La crònica literaturitzada de tots aquells fets succeïts entre 1974 i 1982 la recull Víctor Labrado en un llibre clàssic -que ja porta sis edicions- sobre qui s'ha convertit ja en el símbol d'una generació de docents amb voluntat de consolidar el valencià a l'escola.
En la nova introducció al llibre, que signa Carme Miquel, es lloa "la resistència, el compromís i el bon fer" de La Mestra. Al pròleg, Diego Gómez, d'Escola Valenciana, reivindica la lluita de Marifé Arroyo "per la dignitat d'una llengua i l'ensenyament progressista" als difícils anys 70 i 80. És un exemple que, més enllà d'efemèrides casuals, arriba en un moment oportú -assenyala el prologuista- per a combatre "pors", "ambigüitats" i "incoherències" a l'àmbit educatiu de cara al "redreçament cultural i lingüístic" del poble valencià.