Rafa Xambó: «El País Valencià és molt caníbal amb els seus artistes»

Moltes gràcies.

I ara, els dubtes. On s´ha deixat la Fusteria?

En l´anterior disc ja no m´acompanyava…

No, però jo em referisc a tot l´aparell ideològic de Joan Fuster que s´ha quedat al marge en aquest disc intimista. És un exili interior?

Sí, ha sigut un exili exterior, perquè físicament me n´he anat a Glasgow nou mesos, i interior també. Aquesta vegada he preferit tractar els temes ­reivindicatius als diaris i als llibres en els que jo em projecte com a sociòleg i intel·lectual, i així fer un disc més poètic, més intimista, més de mi.

Així és el nou Xambó?

Xambó és eixe i també el que va publicar Panflets anacrònics amb un grapat d´articles sobre la devastació d´aquest país. Tots eixos són Xambó.

Què ha vist des de l´andana de Glasgow?

La primera cosa que he sentit és una sensació de benestar, per allò de la distància. Jo ja tinc mig segle i m´he deixat la pell en aquest país. Ara he pogut mirar-lo de lluny i comprovar com de mal estem considerades algunes persones a València pel simple fet de ser d´ací. He vist que el País Valencià és molt caníbal amb la seua gent. I això és un exemple de provincianisme

I amb els seus artistes?

Amb els artistes sobretot. Només cal repassar la nòmina dels que han hagut d´anar-se´n. És molt difícil fer una carrera artística a València.

I més en valencià…

I més en valencià, sí, perquè cal desintoxicar-se de les manies persecutòries de la societat valenciana i dels nostres dirigents.

I com ha vist la Comunitat Valenciana des de l´andana escocesa?

He vist un país molt cutre.

Per què?

Mira: quan només portava dos mesos a Glasgow, va esclatar l´escàndol de les dietes dels polítics. Van caure 14 ministres britànics sense que feren falta jutges, fiscals ni obertura de judicis. En comparació, la nostra cultura política està molt endarrerida i la capacitat de pressió de la nostra opinió pública, si és que existeix, és molt feble.

I com veu el panorama cultural?

D´una banda, estem en un moment magnífic pel que fa a la varietat, el nombre i la qualitat dels músics. Però per contra, mira el meu cas: he fet quatre discos i acabe de guanyar dos premis Ovidi, però no he eixit mai a la televisió pública. És al·lucinant que els mitjans de comunicació públics, que haurien de ser els primers en promocionar la llengua i l´art fet a casa nostra, ens ignoren, i siga més fàcil escoltar música en valencià en els mitjans catalans o fins i tot a Ràdio 3.

Això és més que cutre…

Sí, és vergonyós. Afortunadament, els mitjans privats ens fan més cas cada vegada.

Fent d´advocat del dimoni, què diria a tots aquells que els acusen de victimistes?

Que no han escoltat la música en valencià dels últims anys i que ignoren del que parlen. Qui diu que «eso de la música en valenciano es muy folclórico», no s´ha enterat de res. Ací es fa rock, pop, folk, cançó d´autor… I el problema de què la música siga en valencià només la tenen alguns valencians. Fora no existeix, i jo ho he comprovat actuant a Londres. Això és un ridícul que també prové del provincianisme.

Amb «Andanes» ha crescut en varietat de ritmes i estils.

Aquest disc és el resultat d´un procés de maduració musical lògic. Al solatge que en la meua formació musical han jugat la tradició de la Nova Cançó i la tradició anglosaxona de pop-rock, he sumat ara la meua aproximació al jazz, la bossa nova o la cançó francesa. I així han eixit les cançons: una barreja de gèneres difícils de definir en molts casos.

Alguns diuen que és el Leonard Cohen valencià…

Sí, i altres que Lou Reed [bromeja]. Però jo només procure fer bones cançons que ajuden a il·luminar la vida de les persones i a comprendre el món. No sóc més que Rafa Xambó, de la Ribera.