?

No és cap novetat que els parlants de Mallorca utilitzen l'article salat (sa granera, en comptes de la granera, o es xiquet, en lloc d'el xiquet"). Però poca gent sap que a Tàrbena també parlen així. Primer, perquè és un poble menut i relativament apartat de la Marina Baixa. I segon, perquè els seus veïns sempre han intentat amagar-ho als forasters per a evitar ser objecte de burla. Amb tot, mai han faltat els acudits al respecte. "La banda de música de Tàrbena toca desafinada perquè no té la nota la", diuen. Els tarbeners coneixen el seu subdialecte com a "parlar de sa" i només l'utilitzen en família i entre els veïns del poble. De cara als forasters usen el "parlar de la" (valencià sense article salat). I ara, el filòleg Joan-Lluís Monjo i Mascaró ha posat de relleu que eixa mateixa diglòssia en detriment del subdialecte local també ha afectat a la literatura popular feta al poble.

Així ho recull al llibre El cançoner popular de Tàrbena. Recopilació i estudi lingüístic, que hui es presenta a la Casa de Cultura local (19.30 hores). Després d'haver passat més de 25 anys arreplegant aquest patrimoni oral de la gent del poble, Monjo i Mascaró trau a la llum el cançoner de creació local: cançonetes de quatre mots, romanços, cançons que acompanyaven els balls tradicionals o les faenes agrícoles, cançons per a adormir xiquets, cançons per a entonar en determinades festivitats, cançons de ronda, cançons de lluïment, cançons i fòrmules per a acompanyar els jocs, pregons, endevinalles, entrebancallengües, mimologismes, tornaveusÉ

I en tot eixe patrimoni oral, fet amb pretensións literàries, l'autor de l'estudi ha detectat que "una de les característiques principals del registre de la cançó de Tàrbena és precisament la tendència d'evitar els localismes lingüístics, com els articles salats es i sa, els demostratius aquestaqueix, o l'article personal en (en Joan, per exemple), i substituir-los principalment per formes valencianes generals". Per què? Perque la gent de Tàrbena -respon l'autor- tenia vergonya del seu parlar, el "parlar de sa", i entenia com a més elevat el valencià normal dels pobles veïns.

Tanmateix, el cançoner de Tàrbena també té excepcions amb variants locals com la següent: "Ja t'ha dit més de mil voltes/que no m'entres as corral,/que tinc ses gallines soltes/i m'astoraràs es gall". Parlen així realment a Tàrbena? "Sí, jo tinc una neboda de tres anys i ja parla de sa", assegura amb orgull Joan-Lluís Monjo i Mascaró.

Repoblament entre 1610 i 1616

La presentació del llibre obri el foc d'un any en què es commemora el 400 aniversari de la repoblació mallorquina de Tàrbena després de l'expulsió dels moriscos de 1609, que va deixar el poble deshabitat. Entre 1610 i 1616, s'establiren a Tàrbena un total de 69 famílies mallorquines, uns 270 habitants. Ells van deixar en herència el subdialecte mallorquí. Succeí el mateix en altres pobles de la Marina, com la Vall de la Gallinera, on encara queden alguns mallorquinismes però ha desaparegut l'article salat. Tàrbena, en canvi, ha sabut conservar eixe llegat lingüístic, encara que d'amagat. El pròxim dissabte, el poble inaugura un monument dedicat als repobladors mallorquins. Però es millor homenatge de Tàrbena als colons illencs del segle XVII no estarà en aqueixa pedra ni en s'agermanament amb sa localitat mallorquina de Santa Margalida, sinó en sa parla dels seus descendents.