Octubre, octubrot, fuig de l´ombra i busca el foc

Paisatge de tardor. L´octubre dolç encén colors, canta Raimon, i ompli el paisatge de «grocs, verds, ocres i vermells». Però el desé mes de l'any destaca, sobretot, pel seu cel, amb la lluna més brillant, les grans nuvolades, la pluja que mou el rovelló i l´arribada dels ocells.

 05:30  

PACO CERDÀ Queda poca gent que mire al cel. Habituats a la meteorologia de saló i despreocupats d´allò que passe al camp, el firmament s´ha vist eclipsat pels neons de les tendes, les esgrogueïdes oficines i les presses terrenals. No obstant, per entendre octubre s´ha d´alçar el cap. Allà s´assoma la lluna que més brilla de l´any i que governa sobre les següents. Diu el refranyer que la lluna octubrina, set llunes endevina i, més encara, que la lluna octubral fa la llei a totes les de l´any. Tant és el seu poder que té, fins i tot, nom propi. Es diu la lluna de la collita, perquè la seua extrema lluïsor permet als llauradors treballar al camp fins ben avançada la nit. Ara bé: compte amb la lluna, que tot ho domina. Els més vells ho saben. En lluna minvant, no sembres ni un gra; en la nova lluna, talla l´arbre que perd la fulla; i en la lluna vella, talla l´arbre de fulla eterna.
Però el cel no pertany només a la lluna. Octubre també és el mes de les grans nuvolades, que desperten alhora l´esperança i la por dels llauradors d´un país on la pluja no sap ploure. L´observació dels nostres avantpassats n´ha alçat acta notarial: Cel a borreguets, aigua a canterets; al cel cabretes, a la terra pastetes; borreguets a la vesprada, trons a la matinada. Els camps, acabats de llaurar i ben afemats, esperen aquesta trentena que la pluja arribe neta, pura i en mesura per a la fase decisiva del calendari agrícola: la sembra. El refranyer diu que quan l´octubre és arribat, sembra el sègol, l´ordi i el blat, i que per Sant Lluc (dia 18), sembre si puc. Però l´aigua d´aquest mes encara té un altre al·licient, perquè si a l´octubre plou, el rovelló mou. I mou perquè la tardor avança i el temps canvia. Octubre, octubret, s´endú el calor i ens porta el fred; octubre, octubrot, fuig de l´ombra i busca el foc.
Ja hem dit que octubre es juga al cel. Hi ha la lluna, els núvols, la pluja, una posta de sol cada vespre més rogenca i un vent anhelat pels caçadors, perquè les ventades d´octubre, els ocells duen. Ha arribat el mes de la cacera, i quan octubre és a la fi, tords i guatlles són ací. S´explica així que el santoral d´aquest mes reunisca un grapat de sants protectors de la cacera com Corneli, Eustaqui, Everard o Caprasi.
Però no són ells, sinó la Verge del Rosari (dia 7), la que focalitza aquest mes l´atenció de l´orbe catòlic. Octubre és el mes del rosari, el breviari del poble tantes voltes resat per les xiques de l´escola franquista i encara hui entrellaçat a les mans més arrugades. Els seus orígens els trobem en el japa mala de l´Índia, usat pels hinduistes mentre recitaven mantres, i en el tasbih musulmà, amb una boleta per a cadascun dels 99 noms d´Alà. Al catolicisme apareix cap a l´any 800, en torn als monestirs, com a substitut fàcil per als fidels que no saben llegir els salms i que amb aquest artefacte poden comptar fins a 150 avemaries. Sant Domingo de Guzmán, fundador dels dominics, el popularitza al segle XIII. Però és el papa Pius Vé, amb una butlla del segle XVI, qui li dóna al rosari una festa anual i una empenta decisiva en entendre que la victòria dels cristians front als turcs en la batalla de Lepant, el 7 d´octubre de 1571, va ser fruit de la intercessió de la Mare de Déu mitjançant el reso del rosari. I on s´hi resa el rosari, mai no falta el necessari.
Amb tot, hi ha cristians que en octubre busquen al cel uns altres referents. Com la cel·lebració de demà, consagrada a Sant Francesc d´Assís (1182-1226), aquell predicador que anunciava orgullós el seu casament amb la «Dama Pobresa», que pelegrinà fins a Roma per a demanar a l´Església que s´obrira als pobres i que, sense passar de diaca a sacerdot i fugint sempre del poder, morí malalt, cec i fidel als seus principis. O com la festivitat del pròxim dia 11, quan s´acompleixen deu anys de la festa litúrgica dedicada al beat Joan XXIII, Il papa buono que impulsà el Concili Vaticà II en 1962 amb l´objectiu d´assolir l´aggiornamento –posada al dia- de l´Església catòlica. No ho aconseguí.
Potser pensant en octubre, Vicent Andrés Estellés lamentava que, en comparació a la neta i clara lluna de la muntanya, «la lluna de la ciutat / és una lluna gastada, / és una lluna molt trista, / és una lluna llunyana». Això mateix li ocorre a l´actual Església, pensarien Sant Francesc d´Assís i Joan XXIII. Gastada, trista i llunyana. Potser per això, cada vegada són menys també les ànimes que miren al cel.

  HEMEROTECA

Redes sociales

  LA SELECCIÓN DE LOS LECTORES
 LO ÚLTIMO
 LO MÁS LEÍDO
 LO MÁS VOTADO
Levante-emv.com y Levante-EMV son un producto de Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantemente prohibida la reproducción total o parcial de los contenidos ofrecidos a través de este medio, salvo autorización expresa de Levante-emv.com. Así mismo, queda prohibida toda reproducción a los efectos del artículo 32.1, párrafo segundo, Ley 23/2006 de la Propiedad intelectual.
 


  Aviso legal
  
  
Otros medios del grupo Editorial Prensa Ibérica
Diari de Girona  | Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca | El Diari  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas  | Euroresidentes  | Lotería de Navidad | Oscars | Premios Goya