Les dones, durant l'edat moderna, tingueren un accés molt limitat a la lectura i a l'escriptura. Però, funcionà una determinada literatura per a elles, a banda de les novel·les i els llibres de pietat. Em referesc a textos específicament pensats per a les dones i, de vegades, ideats -si no escrits- per elles mateixes. O almenys, això és el que sembla un curiós text: I secreti della signora Isabella Cortese, on trobem una sèrie de remeis i receptes casolanes que posen de relleu quins eren els costums cosmètics, però no només, de les dones del renaixement. Uns usos que, potser per les seues finalitats artificials, havien caigut en l'àmbit de l'alquímia, i de fet, al text hi ha moltes referències que no podrien ser enteses per algú que no dominàs aquelles pràctiques.
D'Isabella Cortese no sabem res més que el seu nom -si no és, fins i tot aquest, una invenció-, però el seu llibre va conéixer dotze edicions entre el 1561 i el 1677, a més una traducció al francés i una altra a l'alemany, publicda tres vegades. El text va córrer per tota Europa i a València, per exemple, hi ha, almenys, un exemplar (a la BUV), cosa que indica l'èxit degueren tenir aquells secrets de la signora Isabella. I de fet, tot i que no ens consta una traducció espanyola -la Inquisició devia mirar-se molt malament aquelles receptes hermètiques-, segurament el propietari o la propietària del volum valencià no trobaria massa dificultats en l'italià de Cortese i, per a remeis casolans, devia funcionar-li bastant bé: remeis mèdics -des de la pesta fins a la sífilis-, antídots contra els verins -de moda en aquella època-, fórmules i secrets per a fabricar tinta, donar color a diversos materials o, fins i tot, el foco greco, que ja era conegut pel nostre Martorell. Encara, hi ha una part centrada en els aspectes més particulars de la bellesa femenina, i apareixen receptes de cremes, perfums, pólvores i pastes que es podien elaborar per millorar l'aspecte físic de les senyores. Els Secreti d'Isabella Cortese, en ser escrits, en passar a un paper, i, sobretot, en conéixer les premses, deixaven de ser-ho de manera estricta. Conservaven, però, un regust íntim, iniciàtic que els fa ben atractius encara ara.
