La celebració de les noces de Felip III i de Margarida d'Àustria a València, el 1599, suscità, per part de la noblesa i dels dirigents locals, les majors mostres de respecte i d'adhesió a les persones règies. El poble, sempre participatiu en tot allò relacionat amb festes i alegries, tambié es volcà en els preparatius i en l'assistència als actes previstos. Organizats en gremis, el conjunt de la població valenciana desfilà davant dels seus monarques i del més escollit de la noblesa. La corporació municipal, a través de bans, havia convocat al poble, i aquest responia. Però precisament d'aquell "poble" ens han arribat algunes crítiques a la presència del rei i de la cort espanyola a la ciutat. Un beneficiat a la parròquia de Sant Martí, Pere Joan Porcar, autor d'un conegut dietari, ens diu que el 10 de maig d'aquell any, després d'haver eixit el rei i la noblesa cap a Barcelona, en casa del noble don Jaume Sorell anaren uns obrers a fer netetja del pou, "i de la gran pudor, entrà primer un home i se ofegava, i entrà un altre per a ajudar ad aquell i els dos restaren allí morts". Porcar afegeix una reflexió impagable, perquè seria impossible trobar quelcom de semblant a la documentació oficial o a la literatura, sempre laudatòria en aquells casos: "I casi en totes les cases que estos Grans de castellans han aposentat, han fet lo mateix, dels pous; i tots los aposentos han emmerdat, i tot ho han derruït i casi fins a tots los panys de les portes han arrancat: esta és la ganància que Sa Majestat nos ha portat a València, ab tal bruta gent; i més, que l'Hospital General està molt ple de pobra gent (É) de malalts forasters, lo que no s'ha vist molts anys ha en València". Erael fang, després dela riuada humana de la festa cortesana.

I era, la visió de Porcar, la del poble. La lluïssor de la cort, l'or i les pedres precioses del rei i dels relats oficials, als ulls d'una societat que vivia a la vora de la fam i de les pandèmies, es transformava en brutesa i rapinya. El barroc avançava i la visió fugaç del món i de les seues pompes anava a ser un dels grans ensenyaments morals. La misèria humana afectava igualmente a la noblesa. Ningú podia escapar a la mort: vanitas vanitatisÉ