Fa molts anys, una nit tèbia i humida de tardor, a Barcelona, en un pis espaiós del carrer Girona, número 62, es produí el fet següent: un grup d'estudiants valencians, que administrava la vida entre les aules de la Universitat, la sala Zeleste i altres locals de naturalesa especial, havia convidat dos professors. Convidar, en aquella tessitura, volia dir compartir el soparet minso que l'economia de subsistència permetia, i després engegar la capacitat verbal, la il·lusió ideològica i la passió pel coneixement, en una conversa que no tindria final fins que s'hi haguera arreglat la llengua, el país i el món sencer.

La comesa no era fàcil. Així, per exemple, calia aclarir definitivament com cal usar les preposicions "per" i "per a"; o també, quines alternatives donar a l'ús de "lo", tan estés en la llengua... I així tot. Com que els estudiants érem valencians -Lluís Gimeno, Josep Palomero, Doménec Marçà, el meu germà Joaquinito, els meus cosins Àngel i Joan Querol, tots actualment funcionaris del ram de la lletra amb més de tres dècades d'exercici-, calia sobretot aclarir, per al progrés de la llengua i del país, què hi pintàvem nosaltres. De moment, allí estàvem, immigrants forçats, perquè a la universitat valenciana la llengua i la filologia quasi no existien, i suposant que el futur esperava el nostre retorn laboral per a complir la lluminosa finalitat de la reunió nocturna: arreglar-ho tot.

Poc a poc, la conversa mateixa demostrava la inexorable dificultat humana -i valenciana- d'arreglar res, mai i enlloc, i cadascú va anar-hi afegint les intimitats biogràfiques, els records, tot allò que la música i la tardor de Barcelona hi hauria inspirat a qualsevol jove amb vida dura i animació inesgotable.

Els dos convidats van escoltar molt, van ensenyar molt, i -vet ací el detall fulgurant i feliç- no van tocar ni una de les quatre dotzenes de lioneses que havien dut al sopar, i veien colar per les goles entusiastes dels joves famolencs. Un dels dos era el més versat en sintaxi, qui millor n'ha ensenyat, un dels mestres de referència -i més cordial i savi: inoblidable- per a la vida de la llengua, i del llenguatge humà. Joan Solà, de les terres de Lleida. Del ram de la lletra. Va faltar ahir.