Que el Halloween ens ha arribat recentment dels Estats Units, amb el que té allà de gran festa infantil -més riallera que macabra-, tots ho sabem, perquè ho hem vist en un fum de pel·lícules americanes. Però el que jo no sabia, fins que no m'ho digueren, i d'això fa temps, és que la paraula significava més o menys "santa vigília", i que la festa prové d'un antiquíssim ritual celta que celebrava el final de l'estiu als països nòrdics, on la gent s'amagava en la foscor, i encenia llums lluny de sa casa, per evitar que les ànimes dels morts els visitaren i els feren algun mal. Quan m'explicaren el sentit tradicional del Halloween, vaig relacionar el costum de buidar les carabasses i convertir-les en màscares amb llums, amb el que els xiquets valencians féiem (i hi ha llocs on encara ho fan) al final de l'estiu, però amb melonets d'Alger. Tenien cap relació antiga o pagana els dos rituals? No ho he acabat mai d'aclarir.
El que sí que veig clar és que cada dia més el Halloween s'imposa entre els xiquets d'ací, bé que no fàcilment, i això potser perquè ho fa com una simple imitació banal del món estatunidenc, vull dir, sense tindre el ritual viscut com a tradició. Perquè els valencians, com que som de tradició llatina, ens disfressem per Carnaval, fem aquesta mena de llànties, farolets o fanalets a l'estiu, i el dia dels difunts es celebra com la vigília de la gran visita floral als morts als cementeris, és a dir, a casa seua. I d'una manera sentida, com han de ser els costums.
No estic contra la celebració del Halloween, però sí que estic a favor de celebrar els nostres rituals, com fa tot déu al món. I a la vora del Mediterrani la "santa vigília" de Tots Sants es celebra amb flors. I els anglosaxons em perdonaran, però per a celebrar una cosa sempre serà més bella una flor que una carabassa.
