ovembre fa gust de mort. Moren les collites, moren les fulles dels arbres, moren les flors, mor el dia ofegat en la fosca creixent, moren les últimes calors i tot esdevé mort des del primer jorn: Tots Sants i la festa de difunts. Encara que "la mort és massa bella per a anar al cementeri", com deixà escrit el poeta de Burjassot, les tombes dels avantpassats criden ara la nostra atenció. És una de les tradicions més velles del cristianisme, instituïda pel papa Bonifaci IV a les primeries del segle VII i fixada l'1 de novembre cent anys després per Gregori III. Tanmateix, els cristians no inventaren res. La nostra diada de difunts deriva de la festa celta en honor als morts, anomenada Samhain, que obria també per aquestes dates el "període d'obscuritat" d'aquella extinta cultura. El Samhain marcà durant més de tres mil·lennis el dia celta d'Any Nou; era el millor moment perquè els morts entraren en contacte amb els vius.
Però no és època d'anar al cementeri tan sols de visita. Malaltia de novembre no té cura i es paga amb la sepultura, amenaça el refranyer. Com que novembre ve, abriga't bé, perquè de Tots Sants a Nadal, l'hivern formal. Els més vells de cada poble encara recorden el temps en què tal dia com demà s'estrenava abric. Al carrer, per Tots Sants, capes i guants. I a casa, a primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre, i si no vols dormir arropit, posa't una manta al llit. A la tradició de l'abric -rellegada en part pel canvi climàtic- se li afegeix un altre costum que recita Martí i Pol: "Comença el mes de novembre, castanya va, castanya ve, i panellets també".
És cert que ja queden poques castanyeres velles de mans ennegrides que mesuren els cucurutxos de paper davant la insaciable mirada del client. També els panellets d'ametlla, sucre i rovell d'ou van perdent pes als aparadors de les pastisseries, assejats per les sardòniques carabasses de Halloween. El món s'uniformitza i, amb ell, també la mort i les tradicions aparellades al seu dia gran. Freds tanatoris han substituït les vetlles que acomiadaven a una persona a sa casa amb un mínim de dignitat. Les danses i els cants de vetlla, al seu torn, han quedat oblidats pel tabú que ara envolta a la mort natural i que tan a gust s'ha aferrat a les banalitats de les carabasses americanes i el seu imaginari fantàstic.
Novembre ens recorda així que la mort s'ha despersonalitzat fins al punt de mercantilitzar-se. Una cosa semblant ha ocorregut amb les diversions pròpies dels xiquets. Arribat el dia de Santa Caterina (25 de novembre), rius de nanos -especialment a les comarques centrals- se n'anaven d'excursió al camp a impregnar-se de natura i bucolisme mentre cantaven un dels pocs himnes dignes de ser recordats: "Les catalinetes juguen a boletes / i els catalinots juguen a bolots. / Tu, catalineta, / tu que vas i véns, / dis-li a ta mare / que vinga correguents". U s'assabenta per internet que aquelles tradicionals excursions al camp van transformant-se en viatges al Bioparc de València o a la sala de jocs infantils Camelot. Això fan els infants mentre també canvien la plaça pel twitter i la pilota per la play. "Fins ací ens heu fet arribarÉ", com diria el cantant alcoià.
L'esperança de l'advent
La trentena avança i no és una qualsevol. Ditxós mes de Déu, que comença amb Tots Sants i acaba amb Sant Andreu. Més feliç encara si, com enguany, dóna cabuda a l'advent. Aquest temps litúrgic d'esperança i de preparació per al Nadal s'inicia quatre diumenges abans del naixement de Jesús. Sempre se l'ha considerada una època idònia per a què les llavors arrelaren a les entranyes de la terra i començaren a germinar. Per Sant Andreu [30 de novembre], si no heu sembrat, sembreu, i cada cosa al seu temps, i els naps en advent. També són els millors dies per trasplantar, podar, empeltar o tallar arbres i aconseguir, que la fusta no es corque ni es podrisca.
Però per damunt de tot, el primer diumenge d'advent és el dia en què comença l'any eclesiàstic amb les esglésies vestides de morat. Enguany cau 28 de novembre, just el mateix dia en què s'acompleixen setze anys de la mort del cardenal Tarancón. Íntimament conegut com mossén Vicent, aquell fill de llauradors nascut a Borriana separà l'Església espanyola del Franquisme, es comprometé amb la democràcia incipient mentre els ultres cridaven allò de "Tarancón, al paredón", i exercí de valencià sempre que tingué ocasió.
Igual que la mort o els passatemps infantils, també l'Església valenciana podria canviar i seguir l'exemple de tots els mossén Vicent que, com hui mateix faran al monestir del Puig el missioner Alexandre Alapont i els valents rectors del dissabte, demanen una Església més valenciana que permeta als seus fidels una cosa tan bàsica com dirigir-se a Déu en la seua llengua. Així es donarà, per fi, l'útim pas en la normalització d'un idioma que vol recordar el 20 de novembre com el dia de la primera edició del Tirant lo Blanc (1490) i de cap efemèride més que torne a fer gust de mort.
