De centenaris

La celebració de centenaris com a fites de la nostra memòria civil o literària s´ha convertit en un potent motor d´activisime cultural. L´any que hem passat n´ha deixat brillants mostres. Així, a penes iniciat el 2011, ha aparegut un recordatori de les personalitats valencianes memorables, just perquè enguany se n´escau el centenari del naixement o de la mort. I n´hi ha uns quants, de ben memorables, i alguns els tinc personalment per mestres. Enguany, però, destacaria un nom que, per la seua categoria simbòlica, la seua excel·lència poètica, i l´escàs interés que desperta, mereix una intel·ligent revisió crítica i una relectura generosa alhora. Em referesc a Teodor Llorente (València 1836-1911), el gran poeta romàntic, i el màxim vivificador de la tradició i de la llengua dels valencians al segle XIX; perquè ell, amb els seus versos, va fer possible la recuperació estètica de la llengua històrica i la tradició literària dels valencians. Només per això, ja mereix el més altiu i emotiu dels records. També trobe interessant la revisió civil del personatge. I em pregunte si els valencians d´ara som capaços de rellegir, reinterpretar i revalorar el poeta i el personatge amb visió de passat i de futur. He dit sovint que si un poeta, cent anys després de mort, és capaç d´emocionar un lector o escoltador amb els seus versos, això diu que les seues són les paraules d´un clàssic. I que la seua veu, com la llengua que li és pròpia, segueixen bellament vives, creativament vives, i no com a relíquies d´un mític món extingit. Teodor Llorente reclama una relectura creativa. I a nosaltres ens cal respondre novament: ¿En què va tindre èxit l´esperit de la Renaixença, i en què va fracassar? Una resposta segura seria que Teodor Llorente va ser el pare i patriarca de les lletres, i el més rellevant protagonista de la Renaixença dels valencians. Fem-ne memòria viva, per tant. I parlem-ne a fons.