Per què no començar a resituar Teodor Llorente dignament en l´imaginari de la poesia valenciana, enguany que es commemora el primer centenari de la seua mort? Que Llorente va ser un home i un polític conservador, ni posa ni trau valor al seu dir de poeta. En tot cas, afegeix contradiccions i complexitats a la figura civil. Opine que a Llorente se l´ha de saber revalorar com a personatge, no sols en el seu temps (s. XIX), també des d´una visió literària d´ara (s. XXI). Ara que l´horta de València és una deixalla i no cap jardí, ara que alguns dels seus malsons dramàtics s´han fet surreals, la poesia de Llorente mereix noves lectures, com a mestre cantor del paisatge valencià. Llorente diu, i simbolitza, a més, moltes altres coses amables, fins i tot esperances civils, si fem un pensament poètic en positiu.

Per a començar a revisar-ne l´obra, res millor que llegir el que Enric Sòria diu a En el curs del temps, llibre recentment publicat. En cite un fragment: «Llorente va defensar tota la vida la llengua, la seua dignitat i la seua unitat… I a més feia bons versos. Què més volen. Poc abans de morir, va veure amb il·lusió que uns joves abrandats agafaven la torxa del valencianisme. «Lo que fins ara no s´ha fet, espere que ara es farà» va dir. L´esperança, com sempre, deixa els camins oberts».

Han passat cent anys. La societat valenciana ha fet, desfet i refet moltes coses, i no totes bé. Però les esperances civils i la llengua literària de Llorente segueixen vives. De no ser així, per exemple, jo no escriuria aquesta columna en la llengua amb que em llegiu, lectors. Ni tampoc tindríem la rellevant nòmina d´escriptors que per ell (o contra ell) fan gran el segle XX valencià. No ens n´oblidem. Teodor Llorente ara ja és un clàssic, i mereix que el recordem així. Pels seus versos. I per més.

josep.piera@gmail.com