Potser serà perquè s´acosten eleccions, que es torna a parlar públicament del tema de la llengua dels valencians, i com sempre amb amenaces d´involució o mostres d´histerisme, i no mai amb mesures efectives a favor. Potser siga per això, tan recurrent ja entre els valencians, de fa tants anys. Però en aquesta ocasió sembla que les propostes més desficaciades vinguen de més alt, i de més lluny tot i vindre volant, i amb un major to de provocació en contra, quan no d´un absolut menyspreu o superba ignorància.
Perquè arribar a dir el que s´ha dit, o escrit, a Madrid i perifèria, pel fet d´haver-se implantat l´ús al Senat de les llengües oficials al conjunt de l´estat, m´ha paregut, prou més que una falta de respecte a la meua condició civil de valencià, d´una insultant insolència, d´una desvergonya indignant.
I és que sembla que hi haja gent que vulguen aprofitar aquests temps de crisi que corren, per fer una marxa enrere en el tema de la llengua que parlem els valencians, li digam el nom que li digam. I això, com se sol dir, fa agonia. Ja sabem que aquells que ens qüestionen la llengua, des del nom i l´ortografia al seu ús normal, amaguen un menyspreu i un provincianisme patològics, com el que fa trenta anys Rafael Ninyoles definí com «auto-odi». Però, pel que es dona a entendre ara, pareix que aquests defensors d´una llengua que ni parlen ni llegeixen ni volen, comencen a dir clarament el que pensen.
I se´ls veu «el rabo». Perquè ara el que volen fer-nos creure és que, degut a la crisi, i a la vinguda de nova gent, resulta inviable tot allò que fa en referència; també que parlem en valencià, a no ser en la intimitat. Fa la sensació que els que diuen això intenten que els valencians ens transformem voluntariament en carrancs acovardats, és a dir, sempre anant cap arrere. O en més kafkians.
josep.piera@gmail.com
