La xarxa era l'encarregada principal de donar la notícia. A això de les 7 de la vesprada del dijous, 24 de febrer llegia jo un curt comunicat en el qual em feia saber que en Josep Iborra havia mort. Una embòlia ocorreguda la setmana anterior era la causant. Durant tota la setmana la impotència havia estat la constant que definia l'estat d'ànim de tots els qui coneixíem la seua situació i havíem estat en contacte amb la seua família.

Milers de records em passaren pel cap, molts d'ells relacionats amb la seua estada en Alberic, lloc on vaig tindre la sort de ser alumne directe seu. Recorde quan, de xiquet, damunt de la taula del seu despatx vaig poder contemplar el primer llibre que jo havia vist escrit en valencià (Guerra i pau) i de com, innocent de mi, li feia preguntes al bo d'en Josep sobre la llengua. Era el descobriment d'un nou món.

Gran professor, d'una saviesa extraordinària, excel·lent didacta i, com va dir Fuster d'ell, un home amb una gran cultura. Sabia de tot. Hauria d'haver escrit més, ja que els seus llibres (Fuster portàtil, Inflexions, Confluències, La trinxera literària, Paràboles i prou, Breviari d'un bizantí), de vegades nascuts com a conseqüència de l'obtenció d'algun premi literari, són autèntics referents de la literatura escrita en valencià del segle XX i del XXI. Com a crític literari era excel·lent. La setmana de patir la tràgica malaltia em deia que estava una mica peresós, ja que per a escriure una crítica d'un llibre s'habia de llegir ben llegida l'obra, i això l'obligava molt. Així treballava Josep Iborra.

A més, des del punt de vista del seu comportament cívic, és un eslabó del valencianisme que s'ha perdut, però, sobretot ha estat la persona prudent, discreta, estimuladora, generosa. Feia goig parlar amb ell. A banda dels records a què et portava la conversa, te n'anaves a casa molt reconfortat.

Una gran pèrdua per a tots que ens obliga a recordar-lo constantment, a parlar d'ell en les nostres coses, a llegir la seua obra i a donar ànims a la seua família.