En un article d'opinió vaig llegir que l'autor confonia "peladilla" amb "peladella". La frase, irònica, era, aproximadament, "Quina peladella els ha caigut", ?referint-se a l'entrada en un partit d'un polític d'eixos que, parafrasejant a Groucho Marx, "enia uns principis, però que si interessava en tenia ?d'altres.
"Peladella", en esta llengua, significa "alopècia, absència total o parcial dels cabells o del pèl; o de plomes o llana en animals". Com que és impossible que un nou afiliat a un partit provoque la calvície dels antics, era senzill concloure que es referia a allò que tots coneixem com a "peladilla", és a dir, el "confit de forma ovalada, d'un tamany més gros que un fesol, que té ametla per dins i, per fora, una capa llisa i blana". És, com tots sabem, un dolç molt típic d'Alcoi i és habitual sentir l'expressió "peladilla alcoiana". I també com a afalac o floreta: "Este xiquet és una peladilla", "Joana és una peladilla!".
El terme l'inclou el DOPV de l'AVL, el DG de Ferrer Pastor i el DCVB, però no altres, a pesar de ser una veu ben integrada en la parla valenciana, independentment del seu origen, que descriu amb precisió eixa llepolia, sense donar lloc a confusió respecte a altres dolços.
El seu pedigrí el certifica, a més dels sentits figurats descrits, la presència en cançons populars com ara "La mare que tinga filles, que les sàpia guardar, que són com les peladilles, que són bones de menjar"; i també en el llenguatge agrari (tota ua prova de noblesa idiomàtica) i el culinari, perquè tenim els fesols de la peladilla.
L'articulista degué pensar que no parava bé la forma "peladilla" en un registre formal i, des d'una visió elitista i artificiosa de la formalitat, i cap comprovació, amollà una "peladella", sense adonar-se que fugint del foc queia en les brases. Si volem comprar peladilles, encara que siga amb tota la formalitat del món, demanem, directament, peladilles. Si no, a saber quins confits ens posaran.
IMPRIMIR PÁGINA »
REDUCIR TEXTO »
