Tots recordem el famós "Y tú por qué no te callas?", que va amollar el rei Joan Carles I a l'histriònic president de Veneçuela, Hugo Chávez, per les opinions que este formulava sobre l'expresident del Govern espanyol José María Aznar en una cimera de mandataris hispanoamericans. Eixa forma pronominal del verb és acceptable en el segon idioma de la família reial (com se sap, el primer, "patriòticament", és l'anglés), però en la nostra llengua el verb "callar" no du adjunt cap pronom feble de la mateixa persona que el subjecte, encara que eixe calc espuri, malauradament, va colant-se en la parla de molts valencians.
Si el rei d'Espanya haguera heretat la llengua del que potser era el seu rebesavi biològic (segons cròniques oficioses), el capità Enric Puig Moltó, natural d'Ontinyent, i l'exabrupte l'haguera dirigit al mandatari executiu d'Andorra, en una molt imaginària cimera peninsular, la frase, ja lapidària, haguera sigut "I tu per què no calles?". Tot deixant anar moltíssim la imaginació, és clar (veg. Puigmoltejo en Google). Per tant, frases com "Sempre es calla quan toca parlar", "Em calle per no discutir", "Els direm que es callen" són calcs innecessaris que cal bandejar. Sobretot s'han d'evitar en les sèries televisives en valencià, on sembla que es dediquen a promocionar interferències i canvis lingüístics gratuïts que van adulterant la nostra parla.
La forma genuïna d'eixes frases, pel que fa al verb, és "Sempre calla quan toca parlar", "Calle per no discutir", "Els direm que callen". Si recorrem al refranyer, que és quasi sempre una certificació de genuïnitat, el verb "callar", en les sentències, frases fetes, dites i refranys, mai és pronominal, i a més no s'han creat nous conceptes ni noves situacions comunicatives que en demanen una forma pronominal.
En molts pobles de la Ribera es pot sentir un aforisme (que l'haguera subscrit perfectament Groucho Marx) antic i molt savi, alhora que actual per a moltes situacions: "El que tinga més coneixement que calle". Naturalment sense pronom.
