Germanastres i germans

La xiqueta d´un amic arriba a casa tota tufada perquè la mestra de pràctiques, valencianoparlant novel·la, li ha dit que coneix els seus germanastres (de més de 25 anys). La menuda, coneixedora dels noms dels parentius en valencià, pel seu cas, li replica que ella no té germanastres, té germans. Entre ells sí que són germanastres, però que d´ella són germans.
«Germanastres», segons la tradició cultural valenciana, almenys en general, són els fills dels dos cònjuges per separat, com corrobora el Diccionari valencià de la GV i de l´IIFV (Bromera, Lacreu), que definix el terme com a «fill (o filla) d´un dels dos cònjuges respecte al fill (o filla) de l´altre» de la mateixa manera que ho fan els diccionaris del SALT, mentres que «germans» són els fills dels mateixos pare i mare, i també quan només se´n té en comú un dels dos, de progenitor/a. Eixos sentits són també el que arrepleguen el Diccionari general de Ferrer Pastor, el Diccionari multiús (Bromera, Lacreu), el Gran diccionari de l´Enciclopèdia Catalana, el Termcat i altres.
En castellà, «hermanastros» poden ser tant els fills de cada cònjuge per separat com els germans sols de pare o de mare, encara que els mitjans de comunicació utilitzen més el terme «hermanastro» per a referir-se a germans d´una sola part progenitora.
El diccionari de l´IEC, sembla que contradient a Fabra, definix el terme «germanastre», en la primera accepció, com a «germà només per part de pare o de mare», i de manera pareguda ho fa el DCVB.
Humilment crec inapropiat utilitzar el despectiu i/o negador sufix -astre per formar el nom d´un parentiu carnal com el de germans, encara que siga només d´una part. Vaja, com empastre, poetastre, politicastre i altres desastres. Si eixe sufix en «padastre», «fillastre»… indica que «no és el pare», «no és el fill», el terme «germanastre», ¿què ha de voler dir? El que tradicionalment diem, no? I si volem precisar tenim «germans de pare», «germans de mare».

jesusleonardo.gimenez@gmail.com