Arriba a les meues mans el Diari de Francesc de Borja i Aragó, duc de Gandia, virrei de Catalunya durant uns anys, superior dels jesuïtes i, a la fi, sant. El text, redactat originalment en castellà, s'havia editat en dues ocasions anterior amb el nom de Diario espiritual —adjectiu que ha perdut en la seua traducció al valencià, encara que allò pel que es preocupa sant Borja, en prendre aquelles anotacions és, sobretot, el seu esperit. Potser perquè, la part material, ja la tenia solventada, pel simple fet de nàixer fill de qui era, nét de qui era i pare d'onze fills —els coneguts, vull dir. El Diari, escrit ja en l'edat madura del general dels jesuïtes, tot i que conté nombroses reflexions sobre l'esperit, hem de dir que fa l'efecte de ser un text eixut: les entrades són breus, filosòfiques o religioses en molts casos, reflexives quasi sempre. S'insinuen pensaments, records, actituds místiques o ascètiques pròpies de la vida de santificacó escollida per aquell home que ho va tenri tot, abans, i a la fi va optar per dedicar-se a Déu -encara que no retirat en una coveta, en la muntanya. una dedicació que passava per dirigir una de les institucions més poderoses del seu temps: la Companyia de Jesús. I, amb això, ja podia renunciar a dos cardenalats, perquè possiblement li eixia més a compte.
I conste que sant Francesc de Borja em cau bé. M'agraden les seues reflexions sinceres, les seues preocupacions espirituals en un món en què hi havia tanta misèria. Em fascina veure com un home del XVI mirava cap al seu interior, en un document tan insòlit com és aquest diari íntim, de l'ànima. I m'agrada també, i ho destaque, la traducció de les seues paraules que ha fet Joan Iborra, amb la col·laboració de Maria Toldrà. Perquè, en bona mesura, ha retornat a la seua forma prístina els pensaments del sant duc de Gandia. Un camí que cal continuar amb altres autors nostres del XVI al XX que varen escriure en castellà, per moda o per convicció, però que cal recuperar. Tres i Quatre, n'ha fet l'edició d'aquest treball en la seua esplèndida Biblioteca Borja, amb una introducció molt sucosa del mateix Iborra i un pròleg de Josep M. Benítez, que ens incita a fer un passeig per l'espiritualitat d'un home excepcional.
