Un disc intimista, amb records del Benimaclet universitari, de l´enyorada mar de Dénia, dels nius de teuladins i els vells quaderns de fulles grogues, que compta amb un embolcall de guitarres acústiques i elèctriques.

­­

Per què són dies de fira i flors?

Antigament, la fira que celebrava el final del procés d´elaboració de la pansa a Dénia coincidia amb el dia de Tots Sants. Era un dia contradictori, perquè anaves al cementeri esperant eixir d´allí i anar-te´n a la fira. És cert que la pansa ja ha passat a millor vida a Dénia i que la fira ja no és agrícola, sinó d´atraccions. Però eixe contrast de veure a la gent trista i després anar a un lloc festiu per a passar-ho bé, continua vigent. I és aquesta contradicció la que mou el disc.

I ara veu més flors o més fira?

Estem en un punt en què el materialisme mana molt, i això és una de les principals causes de la crisi que estem patint. Però, malgrat tot, sí que es veu més fira que no flors.

Lamenta al disc «aquell mal dia que ens vam vendre al pitjor preu». A què es refereix?

Al fet d´haver venut la terra al millor postor per a traure diners i ja està. L´especulació ens ha tocat a tots i ens seguirà tocant de prop. A la Marina, per exemple, és lamentable veure les urbanitzacions fantasma de promocions que s´han fet directament a Madrid per a gent que no haurà vingut ni tan sols a obrir la casa amb la que va especular.

La natura torna a ser un tema clau.

Sí, és un tema que em preocupa molt. La gent parla de cultura, de llengua… Però sense territori no hi ha país i és bàsic defensar-lo.

Li demane originalitat. Què necessita la música en valencià?

Necessita un teixit empresarial potent i professionalitzat. La gent diu que estem vivint un bon moment i que hi ha molts grups. Però en això també sóc crític. La quantitat no sempre implica qualitat. Hi ha prou gent que val molt la pena, però hi ha una altra que realment només està per estar. Com hui en dia és tan difícil tocar, hi ha músics que es passen a cantar en valencià perquè hi ha un circuit. Precari, però circuit al cap i a la fi. És un bon moment per a la música en valencià, però hi ha molta morralla.

Sona estrany eixa autocrítica?

Doncs cal mirar-se una miqueta el melic. No ens fa cap bé l´autocomplaença. Jo conec a gent que ha tret discos en espanyol i que després s´ha passat al valencià per poder tocar en més llocs.

Sí? És més fàcil obrir-se pas en la música en valencià que cantant en castellà en el nostre territori?

Probablement sí, encara que semble una mica estrany. El teixit associatiu és molt gran, tot i que els mitjans públics ens donen l´esquena. Hi ha molts cassals i moltes mogues, i això dóna la possibilitat de fer concerts.

És més fàcil caure en el victimisme…

Jo sóc prou crític amb això.

I per què ho fan molts grups?

Potser els funcione, però a mi m´agrada ser honest, parlar amb claredat i fer autocrítica.

Somia amb viure de la música?

A mi m´agradaria, però és un privilegi per a quatre. Em conforme en traure discos i poder tocar de tant en tant.

Amb el clixé del cantautor…

Sí. Encara que jo faig rock d´autor, la falta de professionalització del sector fa que em vegen encara com un cantautor a l´ús amb una guitarra. El rock d´autor està consolidat en altres llocs, però ací encara pensem en la imatge de la Transició: el cantautor amb la guitarreta que es queixa de tot. Jo també em queixe de moltes coses, però no és necessari que ho faça sempre.

Hem de passar eixa plana?

Sí, perquè no ens fa cap bé. Reivindicar està bé, però quan és l´única cosa… A la vida hi ha més coses!