Certament, no tots els autors, per molt bons literats que siguen, gaudeixen de la mateixa fama. O, per dir-ho d'una altra manera, del mateix reconeixement. Això es podria dir, sense temor a equivocar-nos, de l'escriptor Jaume Roig, que va ser publicat al segle XVI i al XVIII, traduït en castellà el XVII i ja publicat novament des del XIX. Però tot això no obsta perquè en els nostres dies Jaume Roig -tot i l'esforç immens de redactar aquella seua novel·la en vers- no siga tan recordat com els seus contemporanis Martorell o March. És possible que aquesta diferència simplement es dega al fet que Roig, a l'hora de triar l'estil en què volia redactar la seua novel·la va optar pel vers. Metge de la reina Maria -esposa del Magnànim- i d'alguns altres nobles més, va ser administrador d'hospitals valencians, examinador de cirurgians i pare d'una monja que professà a la Trinitat, on era abadessa sor Isabel de Villena. De fet, aquella opció del vers, seria un condicionant totalment: la novel·la en vers provenia del passat i amb Roig arribava a port.

La novel·la en prosa que representen Martorell i Corella -amb les seues poètiques ficcions- era el futur. El futur per a ser més recordats, cinc segles després. Perquè, òbviament, a Martorell i a Corella no se'ls tornà a recordar fins al segle XIX, amb la Renaixença. Però l'Espill -tot i ser la més divertida de les novel·les medievals nostres- no ha gaudit de l'aurèola de noblesa que té el Tirant o el Curial, ni tampoc ha estat tan beneïda pels erudits afectes a les recargolades llatinitzacions de Corella.

Potser, però, perquè la misogínia que podem trobar a l'Espill no s'ajusta al nostre temps. I tal vegada la solució passaria per fer un exercici molt simple: la misogínia de Roig -casat amb una senyora, a qui salva dels atacs a les dones, i pare de diverses filles-, només devia ser part d'una moda: una manera fàcil de fer riure, quan les coses no havien de ser necessàriament políticament correctes. Si mirem Roig en el seu context -i el situem en l'àmbit de l'exageració intencionada per fer riure davant coses impossibles-, ens serà més fàcil llegir-lo, entendre'l i, fins i tot, considerar-lo com un altre dels grans novel·listes medievals valencians.