Passejant en família, i amb les dos gosses de casa (una westy i una xarnega, esta de caça), se´ns acosta un gosset a fer-se carantoines amb les nostres xitxes. Quan arriba l´ama del canet fester ens posem a raonar sobre les virtuts i defectes dels animalets, i de sobte, a pesar d´anar, les nostres, visiblement impol·lutes ens pregunta si alguna vegada han tingut «alcaparres». Jo li conteste que mai, que les «alcaparras» me les menge jo, i que ben condimentades i avinagrades m´enxisen. En un primer moment a la xica se li posen els ulls a quadrets, i em pregunta entre incrèdula, colpida i estupefacta: «Vosté es menja les alcaparres?». Però de seguida pilla la broma i amolla una carcallada. «Volia dir caparres», aclarix. I és que l´«alcaparra» castellana (equivalent a la nostra «tàpera») i la «caparra» valenciana tenen una fisonomia tan pareguda que més d´un/a es fa un embolic.
«Caparra» en valencià, a banda dels sentits figurats,és el terme que apliquem a l´insecte de cos aplanat que sol viure agarrat a la pell de certs animals, entre estos, els gossos, als quals xupla la sang, i es fa d´un tamany un poc més gran que un pésol. O com una tàpera, però llisa i ovalada. En castellà es diu «garrapata». Per la seua banda, molt lluny de l´oix i repugnància que provoquen les caparres, està la «tàpera» (en castellà «alcaparra») , que és el fruit en baia de la taperera, un poc més gran que el pésol, que s´aprofita com a tapa i en ensalades. En alguns llocs hi diuen «tàpena».
Eugeni S. Reig, potser conscient de la confusió o del retrocés de l´ús del terme «caparra», l´inclou i el definix molt bé en el llibre Valencià en perill d´extinció, com els diccionaris del SALT i el DCVC. I així denominen tan desagradable insecte, encara que estos dos últims reculls, inopinadament, inclouen «tàpera» com a una de les accepcions del fastigós vocable. En canvi, per al DIEC2, el mot «caparra» només fa referència a «pesadesa de cap. La nostra «caparra», en tan essencial oracle, és només «paparra».
jesusleonardo.gimenez@gmail.com
