Cada dia es fa més visible en el paisatge l'agonia mortal de les palmeres; n'hi ha moltes, d'atacades per una plaga d'insectes i cucs que se les menja per dins, fins que les mata, i les descapça per fora, deixant-les sense el seu plomall vistós, vençudes. Així, el que fins fa poc es presentava com una alegria natural, una taca de verds en dansa en el blau del cel, ara és una visió més que trista, tètrica. Com si es tractàs d'una metàfora malèfica. O com una ruïna, que fa pena.
Quin sentit han tingut les palmeres en el nostre món agrícola? Eren com un senyal de joia. Un lloc de vida. Però al llarg del segle XX, el paisatge agrícola valencià ha anat canviant veloçment. De ser un territori ben treballat, i ben cultivat, està passant a ser no un erm, però sí a convertir-se en un hort abandonat. De fa temps que ho observe, això, quan vaig en cotxe per algunes carreteres comarcals, com la que va de la Valldigna a València, passant per Alzira i travessant la Ribera. Observe, per exemple, que les palmeres es moren, l'una al darrere o al costat de l'altra, fatalment, implacablement. És molt visible, la seua constant agonia. Una imatge que dol visualment. I cada dia se'n veuen més, de palmeres que han perdut el plomall alegre. I això fa pensar, no ja en les plagues bíbliques, sinó en com canvia a pitjor el nostre paisatge vital. Fins fa pocs anys, veure palmeres sobreixint per damunt dels tarongers era una estampa que, de tan amable i domèstica, ni ens adonàvem de la seua elegància fràgil. Però, ja dic, cada dia se'n troben més, de palmeres descapçades. I n'hi ha algunes que, de tan artísticament capolades, semblen altives columnes gregues amb el seu capitell, i tot. I pense que de la mateixa manera que una columna de marbre diu en la seua ruïna solitària que un dia va sostindre un palau, o un temple, així les palmeres mortes parlen del jardí edènic que un dia simbolitzaren. Ruïnes del passat, columnes i palmeres.
*josep.piera@gmail.com
