Sanchis i "Camacuc"

Tot va començar el venturós any 1984, en què aparegué la revista, i, per cert, aparegué la llengua en l'educació, on no hi havia estat pràcticament mai: aquell any aprovaren les oposicions o començaren a treballar en precari una generació de mestres protagonistes de la revolució cultural més evident de tota la història valenciana, i que ha fet honor a les primeres tres dècades del segle XX en l'alfabetització -en castellà- de la societat valenciana.

Però parlem de Camacuc. En el marc titànic i tímid d'aquell any, recorde -per experiència personal- la proposta del títol d'Escola Valenciana per a una revista educativa de la Conselleria d'Educació. Després, la revista s'anomenà simplement Papers, i el nom "Escola Valenciana", fins que ha aparegut el moviment cívic que ara protagonitza el compromís públic de la llengua, calia reservar-lo a un parell de generacions de dibuixants valencians que van revolucionar el món mundial de la historieta gràfica: Gago, Karpa, els Quesada, Literas, Palop, Vañó, Palmer... I Josep Sanchis Grau, que els representa, i ha faltat en aquest 2011, quan tanta incertesa s'abat sobre la sort de l'educació pública, i tanta certesa penosa sobre les conseqüències del colossal robatori que solem anomenar situació econòmica -de la qual depén també l'autèntica cultura, la de Camacuc, que marcà Sanchis amb un gest generacional: el salt generacional del seu clàssic Pumby als seus fillets Miss i Fuss.

Ara, als àmbits siderals, Sanchis ja pot assessorar les autoritats màgiques reals -no les de la reial família d'Espanya-, sobre una idea important en aquest desembre gloriós i miserable: una cultura es caracteritza pels còmics i els dibuixos animats que comparteix, i per si pot cantar sense humor negre la cançó de Jaume Sisa titulada Qualsevol nit pot sortir el sol.