Felipe González deu tenir una idea molt clara de com s´han de resoldre els problemes del seu partit i sembla que la vol imposar. Deu estar molt convençut de quin ha de ser el pla, el propòsit d´acció, perquè critica aquells que reclamen un debat d´idees: «Qui tinga la primera idea que la pose», diu sense cap vergonya. I potser, per això, tot el que es proposa per al nou projecte socialista és tan antic com les congelacions i els retalls de Rajoy. És vell i estantís que Rubalcaba presente la seua candidatura com a Secretari general dels socialistes en la seu de la UGT, després d´haver preparat el terreny a Rajoy perquè deixe congelats els treballadors: «Any de fred, mal pel pobret». També és més vell que l´anar a peu això de les primàries. Si no que li ho pregunten a Borrell que va ser el primer a caure en la trampa. O a Zapatero que les volgué per imposar la seua candidata, Trinidad Jiménez, a la Comunitat de Madrid. Deu ser millor, si volen idees fresques ( i, essent bona i fresca, és gran llepolia) pensar en quin ha de ser el paper d´un polític d´esquerres o no d´esquerres en el món en què vivim (que no pinta fava). És antiquat que un diari titule que «Felipe González deixa la porta oberta perquè una candidata catalana com Chacón lidere el PSOE». Qui es creuen que és aquest paio? És igual que quan va dir en un concert de Raimon en plena transició: «Als valencians els concedirem l´autonomia». I ja no antiquades, si no fòssils, són les consideracions de Bono que vol un socialista moderat, sense complexos de territori, d´edat ni de classe i a qui no li faça vergonya cridar visca Espanya. I és també més vell que la picor que els socialistes valencians no aporten cap idea, cap força ni cap posició compartida com a valencians al Congrés federal del seu partit. Només es preocupen de prendre posicions i procurar estar al costat del guanyador per a després convertir-se en el seu bon vassall. Sense projecte de país, sense PSPV i absorbits, com ha passat sempre, pels senyors de l´altiplà. Sotmesos a les ventures i desventures del centre. Però, ara ni això, perquè darrerament no van saber ni sumar-se al carro de les ventures. Tanta submissió i tanta lluita fratricida els fa sentir còmodes controlant la trista oposició: «Que m´ha dut de pena en pena/ a un abisme de dolçor...».
