Aquests dies de festes familiars em vaig quedar a casa, a la vora d'un bon foc, i, amb el temps i la calma necessaris, els vaig dedicar a la lectura viatgera de L'Odissea d'Homer en la recent traducció de Joan F. Mira; així, cant a cant, podia anar comparant-la amb la de Carles Riba, una obra clau de la meua particular memòria literària, perquè, entre altres raons personals, la seua lectura m'acompanyà en el meu primer i iniciàtic viatge a Grècia, d'això fa ja trenta anys. Vull dir amb açò que la traducció de Mira tenia en mi un lector garantit.
Durant uns quants dies, per tant, em vaig dedicar pacientment a seguir les aventures d'Ulisses tot comparant els hexàmetres homèrics de Mira amb els de Riba. No parlaré, però, d'aquests entreteniments personals que mereixerien molt més espai. En aquesta columna només puc deixar dita la complaença literària que he sentit deixant-me dur pel relat en vers que Mira ha sabut fer; un relat on la cadència del ritme clàssic ajuda a fer més àgil la lectura, i no a entrebancar-ne la gràcia. I destaque la manera perfecta i propera alhora amb que la llengua literària flueix en la traducció de Mira.
Una meravella, per tant, aquesta de llegir Homer com si es tractara d'un clàssic valencià, un clàssic nostre, de sempre i d'ara. En aquest escrit només puc suggerir, doncs, el molt que he gaudit seguint les peripècies d'Ulisses per la mar, ara color de vi, abans d'onades vinoses. Però així ha sigut. I vull dir que, si en mi Ulisses sempre tindrà la cara de Kirk Douglas, i que a Penèlope sempre la imaginaré amb el rostre de Silvana Magano, a partir d'ara rellegiré L'Odissea en la traducció de Mira. I amb açò no pretenc traure mèrits a la que va fer el mestre Carles Riba, a qui sempre deuré el goig d'haver-me dut de jove a Ítaca. I és que, en aquests dies de festa, he aconseguit oblidar la crisi i el descrèdit que ens aclapara, gràcies a aquesta complaent lectura homèrica.
