M'he quedat molt decebut aquest any amb els Reis d'Orient, perquè no he percebut el soroll de les petjades dels camells a casa meua. I, amb Josep M. Sagarra, enyore la il·lusió en què d'infant esperava aquest dia: " No hi ha al món joia comparable com la del matí de Reis, i aquell fred, aquella il·lusió, aquella aparició misteriosa d'uns objectes materials, deixats per una mà sobrenatural... Perquè, en la diada dels Reis, l'infant es troba en presència d'un misteri que no fa por". Enguany, però, sí que fa por, perquè no hi ha cap misteri. Aquest any, l'únic soroll que he sentit ha estat el dels retalls que el govern de l'altiplà i el d'ací practiquen contra els mateixos de sempre. I el que encara em fa més por és que el partit de tots els governs haja mentit i continue posant els interessos electorals per damunt dels qui paguem totes les festes, sense que ningú no s'escandalitze. Es va oposar a totes les retallades del govern anterior i ara han agafat les tisores amb què li feien els vestits a Camps i les han esmolades per fer pagar tot el seu balafiament i tots els seus capricis sobre els que presten serveis als treballadors, contra la línia de flotació de la sanitat i l'educació. I ho tenen i ho tindran fàcil, perquè vivim anestesiats i instal·lats en un fatalisme que ens té immobilitzats. I tothom pairà les retallades com a imprescindibles, perquè el carbó, ni tan sols ensucrat que ens porten els Reis d'Orient, sembla que és l'únic regal que ens mereixem per a purgar l'empatx general de viure tant de temps per sobre les nostres possibilitats. Però el que resulta més irònic de tot és que els que més es mereixen el carbó, pel seu mal cap, són els que ara ens volen fer purgar a nosaltres els seus pecats. Evidentment, és veritat que la culpa no només la tenia Zapatero i que la crisi ha fet molt de mal. Però també és veritat que ja fa anys que s'advertia del deute de la Generalitat, dels perills de tant de monumentet i de tanta festa. Que el deute creixia de manera desorbitada. Però els nostres presidents preferien navegar damunt d'un núvol de fum. No controlaven les Caixes d'estalvis? No eren els amos del món mundial. No els votaven? Els altres érem uns desbaratafestes que estàvem venuts a no sé quin or estranger. Mireu, però, com ho han deixat tot. Ara només hem de pagar, nosaltres, el seu pecat.
