PORTADA

D´amors, el primer; i de llunes, la de gener

Paco Cerdà

 05:30  

Entra gener amb els desficacis de les campanades, la sobredosi de regals i les rebaixes de roba innecessària per a uns cossos unflats de dolços i unes ments intoxicades de consumisme, i no és fins aquesta setmana quan el trellat torna al poble pla de la mà de la vella tradició. Dels sants de gener, sant Antoni és el primer. És cert que la festa de sant Antoni (dia 17), la més important del cicle hivernal valencià com ho és sant Joan a l´estiu, ret homenatge a aquell eremita egipci del segle III —sempre acompanyat del porquet que va sanar— i que passà a la història per valors tan anacrònics com la caritat, la frugalitat i la solitud ben entesa (un valor aniquilat pels mòbils). Però per damunt de tot això, la festa de sant Antoni manté el record d´aquell món no tan llunyà on a cada casa hi havia un corral i el sant barbut, patró i benefactor dels animals, protegia a tots els seus rudes habitants.
Les bèsties acaben d´eixir d´unes festes mortals per la cruel fam dels seus amos insaciables (Ja ve Nadal, tremola el gall; diu la gallina, ai quin mal dia; diu el pollet, jo sóc xicotet; diu el porc, jo sóc mort; diu el corder, jo no tinc remei), però aquells que han salvat el coll troben hui la popular benedicció. Ara, per davant de la sotana i la seua incòmoda pluja beneïda, desfilen més gossets i gatets, o pardalets, hàmsters i conillets engabiats, que els animals de profit que abans omplien casa i que només un grapat de romàntics mantenen hui per a lluir-los els diumenges (el món al revés).
D´aquells animals —i de la caterva de refranys que han generat— encara en podem aprendre un fum els homes. Amic i cavall, no els canses mai; burro vell, tot són coces; el temps fa com la mula, no recula; el matxo manso, mata el seu amo; el bou sol, llaura quan vol; qui a prop de la vaca està, alguna cosa mamarà; i en el cau dels conills, el que fan els pares fan els fills. Així doncs, encara que alguns s´encaboten en subratllar que el pitjor dels mals és el tractar amb animals (sobretot aquells als qui les mosques, la suor i la pudor de les faenes rústiques els han anestesiat el bucolisme), tots podríem aprofitar la festivitat de sant Antoni per assimilar que qui maltracta un animal, demostra mal natural. I de pas, per recordar els abnegats i callats ramaders, resistents santantonis del segle XXI, que encara esguiten de vida solitaris paisatges valencians com els dels Ports, la Tinença o els Serrans.

Les fogueres de Sant Antoni
Però a banda dels animals, les santantonades valencianes (és pecat no anar a les de Forcall i Vilanova d´Alcolea) no s´entenen sense les fogueres. La de Canals —que serà cremada demà, 23 hores— és el gran referent simbòlic. Amb uns 19 metres d´altura i més de 600.000 quilos de llenya, la foguera serà encesa amb el foc sagrat que la veïna església ha conservat durant tot l´any sota l´esguard de Sant Antoni. La simbologia és evident: el foc purificador crema tot allò roín que s´ha acumulat durant l´any i els homes troben la possibilitat de renàixer.
La plaça estarà plena, perquè a foc i casament, hi va tota la gent, i perquè el foc de l´hivern és mig aliment. Però si entre el crepitar de la fusta, les flames, el fum i els vítols i vítols a gola oberta algú pot albirar la lluna, comprovarà que la lluna del gener és la més clara de l'any i mirar-la no fa dany, i refermarà —potser amb nostàlgia— la vella dita popular: d´amors, el primer; i de llunes, la de gener.
Més enllà d´amors i llunes, hui comença la setmana dels barbuts, que és també la setmana dels esternuts. Arriben els dies més freds de l´any, quan es commemora l´onomàstica de Sant Pau (dia 15), sant Antoni Abat (17) i sant Maür (18), tres sants representats amb llarga barba entre els que de vegades també s´inclou a sant Vicent Màrtir (22), patró de València a qui el cap i casal festejarà el diumenge que ve.
Ara bé: si els animals reben el seu homenatge pel gener, no es pot oblidar el Dia de l´Arbre que celebrarem l´última jornada del mes (31). Com ocorre amb el bestiar, hui també vivim massa d´esquena a la natura i els seus arbres. Per això, va bé recordar els colpidors versos de Marc Granell. «En la ciutat hi ha una plaça / i en la plaça un arbre vell. / En l´arbre hi ha la tristesa / de saber que és el darrer. / Abans n´hi havia molts altres, / ara tan sols queda ell / com un record que s´apaga / entre el ferro i el ciment». Aquell arbre vell claudicà davant de «cotxes, finques, fum… diners. (...) Quan el tallaren plovia. / Ja no he vist ploure, mai més.». Que no ens passe.

  HEMEROTECA

Redes sociales

  LA SELECCIÓN DE LOS LECTORES
 LO ÚLTIMO
 LO MÁS LEÍDO
 LO MÁS VOTADO
Levante-emv.com y Levante-EMV son un producto de Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantemente prohibida la reproducción total o parcial de los contenidos ofrecidos a través de este medio, salvo autorización expresa de Levante-emv.com. Así mismo, queda prohibida toda reproducción a los efectos del artículo 32.1, párrafo segundo, Ley 23/2006 de la Propiedad intelectual.
 


  Aviso legal
  
  
Otros medios del grupo Editorial Prensa Ibérica
Diari de Girona  | Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca | El Diari  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas  | Euroresidentes  | Lotería de Navidad | Oscars | Premios Goya