Anava per València quan vaig sentir una cosa rara, com si la ciutat s'anara buidant de persones per allà on jo passava. No era de nit fosca, ni de matinada freda, ni vagarejava per cap barri perifèric. Era al centre de la ciutat, a mitjan vesprada, feia un bon sol per a ser hivern, i a penes si hi havia trànsit de cotxes. Mirara on mirara, però, no hi veia gent: ningú. Caminava pels voltants de la Llotja, en direcció a la plaça de l'Ajuntament, i no s'hi sentia cap remor de carrer. Ni de cotxes, ni de gent. No s'hi veia ni una ànima: ni turistes gaudint de la càlida llum del sol, ni vianants, ni miradors de botigues... en cap tele no passaven res d'especial, ni hi havia futbol al Mestalla, ni res per l'estil. No era un dia festiu, tampoc. Però no s'hi veia ningú, ni a peu, ni en cotxe; ni taxis. Em vaig posar a mirar al voltant, i sols veia portes de metall baixades, negocis tancats amb reixes que protegien aparadors buits... Vaig creure que anava caminant per una ficció. No era normal que València, tan estrident i cridanera, estiguera tan callada, sense crits, ni personal al carrer.
Què estava succeint? És que la crisi ja ha arribat al centre o cor de la ciutat, i s'escampa calladament com una metàstasi? Què està passant? Potser passa -em dic- que, entre la ressaca capdanyenca, els anuncis de retallades de sous i pujades d'impostos, la ciutadania ha entrat en una mena de silenci tens que la du a viure en veu baixa. I no ix ni parla amb ningú, per no tocar el tema que preocupa i toca i taca a tots. Per això, si ixes, i et topes amb algú conegut, el saludes i no goses ni preguntar-li «com va?», perquè de segur que us posareu a malparlar de la situació; a malparlar perquè en són molts, els que han perdut fins i tot l'humor. En són molts que callen, no siga que s'indignen massa, o es disgusten tant que els entre un infart. Per això se sent aquest silenci espés que comença a fer fredat.
josep.piera@gmail.com
