La celebració de les noces de Felip III d'Aragó i Margarida d'Àustria a València, el 1599, suscità les demostracions més entusiastes de respecte i devoció a les persones règies. El poble, sempre participatiu en tot allò vinculat a festes i saraus, es va volcar en preparatius i en l'assistència als actes previstos. Organitzats en gremis, el conjunt de la població valenciana desfilà davant els reis i davant la noblesa més selecta. La corporació municipal, mitjançant bans en la llengua pròpia de la ciutat, s'havia encarregat de convocar-los. Però, precisament del poble ens han arribat les crítiques a la presència del rei i de la cort en la ciutat. Mossén Pere Joan Porcar -autor d'un dietari ben sucós que acaba d'editar Josep Lozano a les Publicacions de la Universitat de València-, ens assabenta que després d'anar-se'n el rei i la noblesa camí de Barcelona, anaren uns treballadors a casa de don Jaume Sorell a netejar el pou, "i de la gran pudor, entrà primer un home i se ofegava, i entrà un altre per a ajudar ad aquell i els dos restaren allí morts". Porcar afegeix una reflexió impagable, perquè deu ser impossible trobar res semblant en la documentació oficial, o en la literatura, sempre laudatòria: "I casi en totes les cases que estos Grans de castellans han aposentat, han fet lo mateix, dels pous; i tots los aposentos han emmerdat, i tot ho han derruït i casi fins a tots los panys de les portes han arrancat: esta és la ganància que Sa Majestat nos ha portat a València, ab tal bruta gent; i més, que l'Hospital General està molt ple de pobra gent (É) de malalts forasters, lo que no s'ha vist molts anys ha en València".
Era, la visió de Porcar, la mateixa que tenia el poble, i en la llengua pròpia de València ens la va deixar escrita. L'esplendor de la cort, l'or i les joies dels reis, presents en altres textos, als ulls d'una societat que patia la fam i les pandèmies, se transformaven en brutícia i rapinya -dos aspectes molt propis, per cert, de les monarquies i dels seues membres. El barroc avançava, i la fugacitat del món i les seues pompes era una de les guies morals. La misèria humana afectava igualment els reis i els ducs. Ningú -tret dels sants-, podía escapar-ne. Com ara.
