?

Les commemoracions de l'any 2010, declarat per la Generalitat Valenciana com l'Any Martorell, van marcar una fita important pel que fa a la presència i memòria de la millor novel·la europea del segle XV. Després de la tempesta d'efemèrides, torna la calma, la reflexió sobre els resultats. El número 14 (2011) de la revista electrònica Tirant en fa balanç dels més importants assolits. En primer lloc, els 23 articles que donen cos a les Actes del Congrés Internacional "La novel·la de Joanot Martorell i l'Europa del segle XV", que va organitzar la Institució Alfons el Magnànim. Són 750 pàgines d'aportacions d'historiadors i filòlegs espanyols i europeus, algunes de les quals, com ara les referides a la documentació biogràfica sobre els últims anys de vida de Martorell, s'han de convertir en referències imprescindibles.

En segon lloc, els 12 articles que inclou el catàleg de l'exposició Joanot Martorell i la tardor de la cavalleria, que es va mostrar al Centre del Carme de València entre desembre de 2010 i març de 2011. O, en fi, els 12 treballs del Tirant políglota, que es presenten dins el projecte de traduccions que du a terme l'Ivitra, amb notes sucoses de diversos estudiosos i traductors de la novel·la al voltant d'aspectes concrets que afecten a l'enteniment de l'obra dins les cultures -polonesa, turca, àrab, japonesa o filipina- de recepció de text.

Tirant, com a revista d'investigació publicada per l'equip de recerca Parnaseo, de la Universitat de València, cerca, com en anteriors números, el diàleg rigorós entre la novel·la valenciana i la tradició de cavalleries medieval europea. A més de les ressenyes d'aquests volums fonamentals (i d'altres novetats bibliogràfiques de textos espanyols, italians i francesos), en aquesta darrera entrega Rafael Beltrán, en un treball profusament il·lustrat, revela la relació entre les divises que Tirant i Carmesina duen brodats als seus vestits i demostra com les de Tirant s'assemblen cridanerament a les del rei Alfons el Magnànim, i els emblemes de personatges històrics de la més alta aristocràcia i reialesa europea, i en concret dels ducs de Borgonya. Pedro Ontoria explora la tasca editorial de Diego de Gumiel, l'impressor de la edició castellana, Tirante el Blanco, l'any del seu cinqué centenari (donat que la traducció es va publicar a Valladolid, 1511).

Sònia Gros estableix ponts cridaners entre els confidents amorosos i consellers de Curial e Güelfa i la tradició llatina elegíaca d'intermediaris. Cal dir que la novel·la de Curial e Güelfa, germana menuda (o gran?) de Tirant lo Blanc, ha tingut en pocs anys la fortuna de ser editada per prestigiosos filòlegs i medievalistes com Antoni Ferrando i Lola Badia.

Entre altres continguts, la tradició castellana també hi és present: Robert Archer, un dels millors especialistes en Ausiàs March, identifica a l'Arxiu Nacional de Praga un nou manuscrit del Doctrinal de cavalleros de Alfonso de Cartagena, desconegut fins el moment; Maria Coduras parla sobre els ritus de la mort al Lisuarte de Grecia (1526), un del vuitanta llibres de cavalleria que tornaren boig Don Quixot, i atén també als ritus de la mort al Tirant.