El boc expiatori

Per pura casualitat, llig un article de Lola Vallès, antropòloga, i em trobe: «La legislació penal de cada país defineix quines accions constitueixen delicte i, per tant, qui podrà ser considerat un delinqüent i qui una víctima. En aquest procés de definició i aplicació de la justícia, la societat tendeix a crear bocs expiatoris». I, per mimesi, me´n vaig a buscar el llibre de Renè Girard, El boc expiatori, perquè es tracta d´un autor que ha posat de moda l´expresident Francisco Camps. El llibre explica que creem els bocs expiatoris per desactivar la nostra capacitat d´autodestrucció. Exemples paradigmàtics en serien Edip, Job, Jesús, els jueus... I només cal posar l´expressió en el Google per comprovar que lo nostre expresident no ha estat gens original ni afortunat en voler fer-se passar per aquesta classe de víctima: «Pepe el boc expiatori d´una conducta antiesportiva», «Els funcionaris són els bocs expiatoris», «Les autonomies són el boc expiatori»... Tothom se sent el boc expiatori d´un mal que no ha provocat i del qual pagarà les conseqüències. Camps, però, no pagarà cap plat trencat pels altres. Si de cas, pagarà els plats que ha trencat ell mateix amb la seua incompetència. Durant el calvari, no el consolarà la lectura de La ruta antiga dels homes perversos, perquè ell no és un home que sense fer res de mal es veu condemnat a l´ostracisme. La història del nostre expresident, la d´ara, la que pateix de veritat, crec que és una història de desamor, de desagraïment, de traïció i de banyes... Els homes del seu partit, que tant l´estimaven, ara fugen d´ell com de la pesta perquè els fa nosa, ja se n´han buscat un altre a qui estimar. Per això, pense que havia d´haver buscat el consol en un altre tipus de lectura, com ara en la Tragèdia de Caldesa del nostre Joan Roís de Corella, una novel·la breu que narra la infidelitat de l´amant del narrador. El llibre és una caricatura sagnant de l´amor cortés, que es podria aplicar perfectament a la camaraderia dels companys de partit de Camps. A més, en portar a la fama a un autor nostre, haguera fet la seua darrera contribució al país. I, sobretot, haguera aprés que no està en la lectura, sinó en l´escriptura on haguera pogut trobar el veritable consol als seus mals: «Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta amb la dolor raona se conforme». Que escriga i que ho conte tot!