La veu rescatada de la ràdio republicana

Núria Tendeiro Parrilla, València
La memòria de la guerra civil espanyola es recupera a pas lent, i embasta alguns retalls destacables de la nostra història contemporània. I són algunes obstinacions particulars, com la qual ha dut al periodista valencià Alfons Llorenç a guanyar el Premi de Periodisme d´Investigació Ramón Barnils, les quals salven de la pols somorta passatges i personatges de pel·lícula, i al mateix temps de carn i os.
Alfons Llorenç ha rescatat la figura silenciada del que va ser director de Ràdio València -antecessora de la SER- quan la ciutat del Túria es va convertir en la capital de la II República, Enrique Palau Salvador, condemnat a mort amb falses acusacions per un consell de guerra franquista, que va viure quatre anys de martiri en la presó de Sant Miquel dels Reis fins que una tuberculosi ho va conduir a la mort.
En opinió de Llorenç molts motius duen a restablir «necessàriament» la figura d´aquest personatge de la història del periodisme valencià, que fins al moment cap historiografia ha destacat: «es compleixen 75 anys de Ràdio València, també de la capitalitat de la República; a més assistim al debat sobre la memòria històrica, i referent al món del periodisme a un maltractamet i menyspreu de la professió i dels professionals... per tot açò crec que és hora de donar llum a la figura d´Enrique Palau Salvador», argumenta el periodista i investigador.
El reportatge d´investigació premiat en els passats Premis Octubre, i que s´edita íntegrament en l´últim número de la revista El Temps, ens descriu a un personatge, radiotelegrafista de professió, amb una ètica irreprotxable, ple de bondat, i director-delegat -consensuat per govern i treballadors- d´una ràdio que amb l´arribada del govern republicà a València es converteix en l´emissora pública i oficial, a partir de la qual es tracta de mantenir la moral alta dels valencians i del conjunt de republicans de l´«Espanya lleial», i es dedica a informar de la guerra, però també de la vida política, cultural i social del país i de la ciutat.
«Ràdio Nacional no existia, existia Ràdio València, i els intel·lectuals estaven ací, a València. Per tant, les veus gravades en aqueix període d´Antonio Machado o Miguel Hernández, entre altres intel·lectuals, es van gravar en aquesta emissora», incideix Alfons Llorenç en el protagonisme públic de Ràdio València durant aquest període.
La direcció d´Enrique Palau comença el 11 de desembre de 1937, quan succeeix a Enric Valor, el primer director de Ràdio València, fins al moment de l´entrada a València de les tropes franquistes que el 29 de març de 1939 ocupen la ràdio. A l´agost d´aqueix mateix any un consell de guerra el condemna a mort.
Segons Llorenç, «la sentència es va redactar abans de l´inici del propi consell. El franquisme dictava sentències exemplaritzants amb personatges republicans de prestigi, com va ser el cas d´Enrique Palau, però també del President Companys o del rector Pesset».
Però a Enrique Palau, condemnat a mort, se li va commutar la pena capital el 16 de març de 1943 i dos mesos després se li va concedir una llibertat provisional a l´emmalaltir de gravetat, però en exili obligatori a Tarragona, on el propi Palau tria, i on no arriba atès que el 18 de maig la mort es precipita i se li condueix a la casa familiar al número 11 del carrer doctor Sumsi, on mor al cap de mitja hora. Finalment, Palau va ser enterrat en una fossa comuna del Cementiri de València.
Anit el radiotelegrafista va rebre un homenatge a l´Octubre Centre de Cultura Contemporània, al qual assistiren la presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, Amparo Bou, el director general de la Cadena SER-Comunitat Valenciana, Ángel Tamayo, el president d´Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, el president de la Fundació Societat i Progrés, Joan Ignasi Pla, i familiars de l´homenatjat.