Rondalla de records

Josep Piera

Tal dia com avui, fa trenta anys, jo era un jove feliç. Acabava de gua­­nyar el premi Andròmina dels Octubre amb la meua primera novel·la, Rondalla del retorn, una narració ambientada en les memòries de la guerra civil que contaven alguns personatges supervivents a un periodista que venia de París just amb aquest mester: recuperar les callades paraules dels vençuts. Han passat trenta anys. I encara avui s'està parlant del mateix, de recordar la perduda memòria dels vençuts.
Jo m´havia criat, de xiquet, en una tradició oral i rondallesca, on «la guerra» compartia imaginari amb rabosetes i rabosots, i amb Perets i Marietes que feien por. La majoria de les històries aventureres que ens contaven als xiquets -quan encara no hi havia televisió a les cases- eren de por. I això, tant si eren contalles com sussuïts. Les de «la guerra» pertanyien al génere dels sussuïts, és a dir relats orals de coses que havien passat, i de les quals eren protagonistes personatges coneguts, del poble, del carrer, de la família o de casa, segons el cas. Alguns d´ells vius, i d´altres morts. Morts a la guerra, és clar.
A mi m´agradaven molt, de xiquet, aquestes històries que les dones contaven d´hivern vora la llar, o d´estiu prenent la fresca al carrer. Eren històries que no les podia escoltar ni llegir ni mirar en cap altre lloc. Ningú més les contava, almenys quan jo era davant. S´hi feien tebeos i pel·lícules de guerra, però no de «la guerra» que contaven a casa.
Per això, el 1977, se´m va ocórrer compondre uns relats de viva veu, dits pels que els havien viscut o sentit contar, i vaig escriure aquella novel·leta que em va fer immensament feliç per una nit. Havia escrit una rondalla de records.