Hi ha paraules que, procedents d'un mateix ètim, a partir d'un moment determinat es desdoblen en formes diferents i es produïx una especialització semàntica, de manera que cada una de les variants passa a significar una cosa diferent. Això és el que ha passat amb la forma llatina «ponere», d’on deriven les formes «posar» i «pondre». La variant «posar» ha quedat fixada per a designar de manera genèrica l’acció de col·locar alguna cosa en un lloc («posa el pitxer en la taula»), mentre que «pondre» ha passat a significar l’acció de desaparéixer el sol per davall de l’horitzó visible i, referit a les aus, l’acció d’expulsar els ous. A partir d’este últim significat, traslladant a les persones l’actitud inquieta que mostren les gallines o altres aus quan han de pondre un ou, s’ha generat la locució «no saber a on pondre l’ou», que s’usa per a referir-se a algú que està indecís respecte a alguna qüestió.
