La paraula «difunt» prové de la forma llatina «defunctus», participi del verb «defungi», que significava 'complir alguna cosa', 'pagar un deute'. I d'ací, eufemísticament, passà a utilitzar-se en l'expressió «vita defungi», 'concloure la vida'. La mort sempre ha suggerit metàfores, per la mateixa por a desaparéixer o pel desig de sobreviure a la pròpia vida, imaginant paradisos reconfortants de les penalitats passades.
Antigament, era molt habitual la forma «defunct»: «donen tots los béns del defunct a piadoses coses», es deia en els Furs de València, l'any 1329; que després se simplificà en «defunt»: «Lo turmentat tem present passió / que met oblit al mal de ser defunt», deia Ausiàs March. Encara hi ha gent que preserva la pronunciació de la «e», i no és un vulgarisme. De cap manera! En les llengües del nostre entorn també es manté esta «e»: en anglés, «defunct»; en francés, «défunt»; en italià i en portugués, «defunto».
