Hi ha paraules que ens vénen de lluny; de tan lluny, que reconstruir el seu trajecte vital sovint és aventurat. Dit, per tant, amb totes les cauteles, sembla que la paraula "volva" té un origen preromànic; probablement procedix del gàl·lic "ulva", que significava 'polsim'. D'eixe significat originari passà a designar una partícula menuda i lleugera d'un cos que està en suspensió en l'aire o és transportada per un líquid, com brins, filaments, llavors volàtils... I d'ací passà a especialitzar-se semànticament per a designar, sobretot, les porcions compactes de neu que cauen quan neva. Teodor Llorente fa servir la paraula "volva" amb ressonàncies poètiques en un cant elegíac a la seu néta Marieta: "És la volva més blanca de la neu, y més neta, / la primera que·s fon".
Amb este mateix significat, també s'utilitzen en la nostra llengua les paraules "cóp, "floc" i "borralló". En francés es diu "flocon"; en italià, "fiocco"; en portugués, "floco".
