La paraula «falla» prové del llatí «facula», diminutiu de «fax», que significava 'torxa'. I encara es conserva eixe sentit originari de la paraula «falla» en la celebració de la Nit de les Fogueretes d’Agullent: un simple manoll de branques seques que s'encenen per a fer claror o per a pegar foc a alguna cosa. D'ací passà a designar una foguera, sobretot quan s'encenia amb motivacions lúdiques. I és que el foc sempre ha sigut l'acompanyant ineludible de moltes celebracions festives. L'origen dels actuals monuments fallers fou la crema de borumballes i altres residus de les fusteries en la vespra del dia de Sant Josep, patró del gremi de fusters; després, per a fer les fogueres més vistoses, s'estengué el costum d'arreplegar trastos vells en domicilis particulars. Sovint eren els xiquets els encarregats de fer este requeriment casa per casa. I així en queda constància en una coneguda cançoneta infantil: «hi ha una estoreta velleta pa' la falla de Sant Josep?».
