El verb «espigolar» és un derivat de «espiga». El sentit primari amb què es creà esta paraula, allà pel segle XIII, fa referència a l'arreplega de les espigues dels cereals que havien quedat en el camp després de la sega. L’espigolament era una pràctica habitual dels desheretats, dels pobres de solemnitat, per a intentar sobreviure aprofitant allò que uns altres havien rebutjat. Però l'ús del mot «espigolar» prompte s'estengué a qualsevol altre fruit. No calia que foren espigues; tot esdevenia espigolable: olives, garrofes, creïlles, taronges... L'ús de «espigolar» a poc a poc anà estenent-se amb la idea motriu de regirar entre coses molt diverses buscant alguna cosa aprofitable per a un fi. I així és com va confegir Bernat Capó, «in memoriam», el seu llibre «Espigolant en el rostoll morisc»: un viatge literari per diverses poblacions de la Marina buscant les petjades morisques presents en esta comarca valenciana per a poder entendre (millor) la realitat actual.
