La paraula «franc», de l'antic germànic «frank», designava un poble que habitava la ribera del Rin, aproximadament en els territoris de l'actual Renània. A principis del segle III les tribus franques s'alçaren contra el jou romà i, després de dos segles de conteses, es replegaren a la Gàl·lia, regió que amb el temps passaria a anomenar-se «França», el país dels francs.

D'estes vicissituds històriques la paraula «franc» passà a significar 'que és de condició lliure'. En la societat feudal adoptà també el significat de 'exempt de càrregues tributàries', i este sentit encara es conserva en expressions com «zona franca» o «port franc». Eixamplant la idea de llibertat a l'àmbit de l'expressió, per a referir-se a algú que diu el que pensa sense reserves, es generà l'accepció de 'sincer' («una persona franca»), i paral·lelament, 'clar, que no presenta cap dubte' («una franca millora»).