La paraula «oremus» és una veu llatina que literalment significa 'preguem'. El sacerdot la feia servir en la celebració dels oficis religiosos per a anunciar que anava a dir una oració i convidava els fidels a sumar-se a la recitació en veu alta. En el ritual de la missa, el capellà havia de buscar l'oració adequada en el missal llatí, i era fàcil que en algun moment es despistara i passara més temps de l'habitual regirant les pàgines d'aquell enorme patracol. Això era inicialment «perdre l'oremus»: perdre la referència de l'oració que tocava dir.
Traspassant els límits de l'àmbit religiós, esta locució passà a usar-se per a referir-se a algú que en un moment determinat perd el control de si mateix, especialment quan la persona a qui s'al·ludix es comporta normalment de manera serena i, de sobte, per motius poc comprensibles, s'altera vehementment, com si haguera perdut el juí.
