La paraula «sinècdoque» és un cultisme que comença a usar-se a finals del segle XVII provinent del llatí «synecdoche», pres al seu torn del grec, on significava 'comprensió de diverses coses alhora'. Es tracta d'una figura retòrica que consistix a ampliar o a restringir el significat d'una paraula, prenent la part pel tot o el tot per la part.
Encara que en el seu origen és un recurs de caràcter literari, el llenguatge quotidià està ple de sinècdoques. Quan diem, per exemple, rescatant la imatge bíblica, «guanyaràs el pa amb la suor del teu front», no estem parlant estrictament de «pa», sinó de mitjans de subsistència; la «suor» és l'expressió de l'esforç, i el «front» és una representació parcial de tot el cos. Tot són sinècdoques. El llenguatge polític actual també està dominat per les sinècdoques. Quan es parla de «valencians», «catalans», «espanyols», el «poble»..., quasi sempre es tracta d'usos amb la voluntat de projectar amplificadament sobre el conjunt total de ciutadans al·ludits per eixes paraules aquells que pensen igual que qui fa servir la sinècdoque.
