La paraula «alerta» prové de la locució italiana «all'erta», formada per la combinació de la forma reduïda de la contracció «alla», 'a la', i el mot «erta», participi femení del verb «ergere», 'alçar', que a nosaltres ens ha vingut també literalment a través de l'adjectiu «ert, erta». En el seu origen, es tractava d'un crit usat en el llenguatge militar per a comminar els soldats a incorporar-se ràpidament i previndre'ls així davant d'un possible atac de tropes enemigues que, per algun indici, s'intuïa que podia produir-se de manera imminent.
En valencià la paraula «alerta» es documenta per primera vegada en 1497 en «Lo procés de les olives», de mossén Bernat Fenollar, amb una forma que reproduïx clarament el seu origen: «encara li resta anar alaherta». Tot i que el significat bàsic d'esta veu s'ha mantingut al llarg del temps, i encara té un component bèl·lic, sobretot davant de possibles atemptats terroristes, l'ús més comú actualment es referix als riscos derivats de possibles eventualitats causades per inclemències meteorològiques.
