En un inici, els romans només disposaven de dos paraules per a delimitar els períodes dins de cada cicle anual, que marcaven l'activitat agrícola en funció de la climatologia: una temporada curta, dominada per la inactivitat, anomenada «hibernum tempus» (que posteriorment es transformaria en «hivern»), i una altra estació molt més llarga, anomenada «aestivum tempus» (que donaria lloc a la paraula «estiu»).
Dins de l'estació llarga, hi havia també uns moments concrets que servien com a referència per a realització de certes faenes. D'una banda estava el «veranum tempus» (origen del vocable castellà «verano»), que feia referència al moment en què verament feia calor, i d'una altra la «prima vera», és a dir, els primers temps del «veranum», amb què s'indicava el moment en què començava a fer calor. Finalment, per a acabar d'acotar este llarg període, es creà també la paraula «autumnus», veu derivada de «auctus», 'augment', amb què s'al·ludia al període en què els fruits arribaven al seu màxim creixement.