En un inici, els romans només disposaven de dos paraules per a delimitar els períodes dins de cada cicle anual, que marcaven l'activitat agrícola en funció de la climatologia: una temporada curta, dominada per la inactivitat, anomenada «hibernum tempus» (que posteriorment es transformaria en «hivern»), i una altra estació molt més llarga, anomenada «aestivum tempus» (que donaria lloc a la paraula «estiu»).

Dins de l'estació llarga, hi havia també uns moments concrets que servien com a referència per a realització de certes faenes. D'una banda estava el «veranum tempus» (origen del vocable castellà «verano»), que feia referència al moment en què verament feia calor, i d'una altra la «prima vera», és a dir, els primers temps del «veranum», amb què s'indicava el moment en què començava a fer calor. Finalment, per a acabar d'acotar este llarg període, es creà també la paraula «autumnus», veu derivada de «auctus», 'augment', amb què s'al·ludia al període en què els fruits arribaven al seu màxim creixement.

Més informació...