L'adjectiu «senzill» ens ha vingut a través del castellà «sencillo». En castellà antic, de fet, s'escrivia «senzillo», amb «z». Així és com està arreplegat, per exemple, en el primer diccionari de castellà, publicat per Antonio de Nebrija en 1495. En valencià el seu ús ja es documenta des de finals del segle XVI, amb vacil·lacions gràfiques al llarg del temps («senzill», «sencill», «sensill»); però la pronunciació general actualment és amb esse sonora [z], i per això, d'acord amb l'ortografia moderna, s'escriu amb «z» per a representar este so entre consonant i vocal.
Prové del llatí «singellus», on tenia el mateix significat que en l´actualitat: 'que presenta només un element', sobretot per oposició al que és doble o compost.
Per extensió del significat bàsic, la paraula «senzill» ha passat a aplicar-se també a persones que es comporten amb naturalitat, sense artificis ni ostentació.
