El vocable «erm» (pronunciat amb «e» tancada) prové del llatí tardà «eremus», i este del grec «éremos», on tenia bàsicament el significat de ´deshabitat, desert´. En valencià antic també s´usava sobretot en este sentit: «Anà-hi la comtessa e trobà la vila erma», es narra en la Crònica de Jaume I. Però, a partir d´este sentit originari, prompte s´amplià el camp semàntic de la paraula «erm» i passà a aplicar-se a la terra, amb el significat de ´no cultivat´, especialment quan el terreny és agrest i no reunix les condicions necessàries per a poder donar fruit encara que es conree.

La buidor de l´erm ha anat assimilant cada vegada més sentits, sovint carregats de poesia: de «llavis erms», parla Josep Lozano, per a referir-se a uns llavis ´incapaços de besar´; i de «cos erm», escriu Carme Miquel, referint-se a una dona ´incapaç d´engendrar noves vides´.

Potser la policia també ha sabut trobar inspiració en esta bella paraula i ha batejat l´operació de blanqueig de diners amb la paraula castellana «erial»