Sol passar que abans d'entrar en Pelayo s'acosten alguns aficionats al cronista per a preguntar-li on pensa ell que està la clau de la partida i quin serà el resultat. Deuen pensar que el privilegi d'escriure t'atorga la saviesa de l'escola cervariense, basada en el pensament tradicionalista, al estil de Menéndez Pelayo o potser la de l'escola krausista, els seguidors de la qual eren considerats pel santanderí com «horda de sectarios fanáticos...». O siga Menéndez Pelayo parlant d'horda de sectaris... ja veuen com en el món sempre hi ha hagut «gente pa tó».
Un bon aficionat d'Alfarp no va poder resistir la temptació i després de rebre com a resposta per part del cronista un no sé què, què sé jo, ens va traure del dubte aplicant la filosofia genovesista, la de Paco Cabanes: «Acò és fàcil. Total està al cinquanta per cent, o guanyà un o guanya l´altre».
La càtedra de Pelayo, considerada com a digna hereva de l'Escola d'Alexandria, perquè està formada pels més savis entre els savis del Joc de Pilota, ja havia analitzat les virtuts de l'un i l'altre.
El tio Luis, portaveu dels savis
Les havia lloat però en el seu informe definitiu apostava donant de deu a favor del nét del Tio Pena, de Quico Soro, el tercer de la saga de pilotaris de Massamagrell. Sense menysprear les qualitats del xaval de la Marina, recordaven que, segons estudis científics, sòlids i sistematitzats; segons anàlisi de respostes psicològiques als moments de tribulació i dubtes, comptava molt l'experiència en grans cites; en eixes que agraden de cerimonials litúrgics; cites que posen a prova les respostes de les virtuts de la fe, la temprança, i la serenitat.
Dita la qual cosa, després d'estudiar l'estadística aplicada, van concloure, segons el Tio Luis, octogenari portaveu del pantéo dels savis que «no pot guanyar el jugador que afronta per primera vegada una final d'este ceremonial».
El seu dau no era verinós
El Tio Luis va tindre el detall, com a bon savi, de mostrar les conclusions una vegada acabada la partida. O siga que, com diuen en el meu poble: «A cojón visto, macho».
Però no anem a qüestionar les raons de tan sàvia institució. De fet, prompte vam poder comprovar com responia amb la seua habitual serenitat i inspiració Soro III des del rest utilitzant les seues millors armes.
Soro gasta com a atac el que altres a penes arriben a defendre. Este cronista, que pot presumir d'haver vist totes les finals de l'Individual, afirma no haver vist mai un jugador amb tanta capacitat ofensiva en pegades en les que altres només aspiren a defendre's. Pere Roc es va trobar amb un Soro esplendorós, segur de les seues forces, colossal, perfecte. Ho va fer tot bé. I davant d'això es necessita tindre una força interior que ahir no va poder tindre Rodri. El seu dau no era verinós, va patir en el rest perquè Soro també va saber buscar-li la dreta i, veient que no podia eixir avant, va caure en la precipitació donant rebots a colp i errant un poc més de l'estrictament necessari. O siga, va passar el que la càtedra va pensar a l'hora de jugar-se els euros. No sap el Tio Luis
Soro III sempre va portar la iniciativa, no paregué titubejar en cap moment. Mai va perillar la seua victòria, inclús quan Pere Roc, en un contraatac de geni, guanyà dos jocs seguits per a acurtar fins al 40-30, un raig d'esperança per al de Benidorm, que es va difuminar amb l'acabament definitiu : 55-30; 55-35 i el 60 a 35.
El panteó dels grans
El campió ho va celebrar com ha de celebrar-se la victòria en el torneig més gran: abraçà als seus, al seu germà, a son pare, al seu tio, als seus amics i preparadors i es va anar a abraçar a Pere Roc. Eixe és el ritual del recorregut sentimental de la partida de l'any. Soro, acaronà la seua «feninde», que no és d'or, però que sap a or de llei. Ha tornat el Rei. Entra en el panteó dels grans campions.
