la vesprada queia sobre les vessants de Sant Stefano Belbo, un poble del Piemont, centre de les millors partides de la modalitat italiana de pilota: el pallapugno. La selecció valenciana transitava sense pena ni glòria pel Mundial de 2004, derrotada en one wall, derrotada en joc internacional, derrotada en la modalitat autòctona i només a l'espera que en llargues es produïra l'èxit esperat. Genovés, ja retirat de la competició oficial dels trinquets, des d'aquella mítica partida contra Álvaro al juliol de 1995, acompanyava a la selecció i feia un poc de tot: animador, assessor de Pigat i disfrutar de l'ambient d'este esport en un Mundial. Això sí, inscrit en el llistat d'esportistes de la selecció valenciana.
Paco ja havia sigut protagonista en reportatges de la televisió holandesa, dels informatius de la televisió belga, no diguem de la ja existent televisió valenciana, també de la basca. Tot el món de la pilota sabia que es trobava davant del mite de la pilota valenciana.
Aquella vesprada, l'esferisterio registrava mitja entrada. La partida en pallapugno entre els holandesos i valencians només era un pur tràmit en el calendari, sense incidència en la classificació general. La modalitat de pallapugno s'estén per unes quantes regions italianes. És el nostre joc a llargues, però amb pilotes de goma de més de cent grams, elàstiques, que es colpegen amb el puny tancat. Els jugadors italians usen la mà dreta perquè la lentitud de la pilota els permet adaptar la seua posició per a colpejar amb la millor mà .
Guanyava Holanda davant d'un equip valencià desorientat. Ho va confessar Pigat, el seleccionador, després de la partida: «Paco m'ha dit que no volia morir-se sense provar a jugar el pallapugno. I li he donat eixa oportunitat...» I Paco es va preparar, va botar a la pista amb 50 anys, retirat de la competició oficial, però sempre en forma al jugar en innumerables festivals de qualsevol tipus. Paco no sap viure sense una pilota en la butxaca. Els valencians presents, sorpresos, animem la decisió. Els aficionats italians expectants. Es va posicionar en la resta, en la posició més difícil i, com feia quan jugava en el trinquet contra els millors trios, va demanar joc. La primera pilota jugada la va llançar lluny de l'abast rival, per damunt dels seus caps. Es va portar la primera ovació de la vesprada. Era la primera vegada que colpejava aquella pilota, però li va entrar de manera diferent, amb estil impecable i la fortalesa d'un déu. El millor vingué després, quan podent jugar amb la dreta va optar per usar l'esquerra a l'aire, cosa mai vista en aquelles llars. El quinze va ser espectacular perquè la pilota va eixir per damunt del recinte de joc. Fou apoteòsic, inoblidable per als que allí ho van presenciar. Els valencians van remuntar la partida, van véncer els holandesos i van rearmar el seu esperit triomfador per a proclamar-se campions mundials de llargues després de derrotar a la resta de seleccions.
Hagué de ser Paco qui alçara la moral dels nostres. Aquella vesprada Genovés va eixir a muscles de l'esferisterio, entre aficionats italians que es fregaven els ulls emocionats, incrèduls d'haver vist dos jugades pròpies d'un déu tan poderós com Júpiter.
