Pelayo es prepara per a celebrar el seu segle i mig de vida. Al llarg de tantes desenes d´anys han sigut innumerables les partides que han despertat passions i que han quedat gravades en la memòria dels aficionats. Una de les més grans va ser la que es va celebrar el 14 de gener de 1948, fa setanta anys, coincidint amb la reobertura del trinquet després d´uns mesos d´obres de remodelació.

Aquell any va ser el mateix en què van assassinar Gandhi, es va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans i Puchades començava a ser llegenda del València CF. Debutava com empresa la que posseïa la propietat de la major indústria del calcer a Espanya, la fàbrica de Manuel Segarra de la Vall d´Uixó.

Es va triar el millor cartell possible. Fou la tornada del Xiquet de Quart al trinquet, del què estava allunyat durant anys per diferències amb la direcció. Quart va formar parella amb Mora de Moncada contra Juliet d´Alginet i Ricardo de Moncada. Es van esgotar les entrades, es va omplir l´escala fins al dau. La premsa, en concret el diari Las Provincias, que igual que la resta de diaris mai prestava atenció a este esport per aquells anys, dedicà un reportatge a l´esdeveniment, amb declaracions dels protagonistes. La partida, que tanta expectació havia alçat, defraudà per la diferència a favor de Juliet, que va jugar amb tota la intensitat imaginable. Al contrari, Quart estigué apàtic.

La partida va portar cua perquè unes declaracions a la premsa de Juliet en les que no va mencionar Alberto Arnal, Xiquet de Quart, com un dels millors, va provocar una reacció fulminant d'este en la partida gran la Fira de Sant Vicent de la Roda a Guadassuar, el 22 de gener de 1948. Juliet i Antoniet s´enfrontaven a Quart i Alberto. El marcador assenyalava un 55 a 10 a favor de Juliet. Molts espectadors es van alçar dels seus seients per a cobrar l´aposta guanyada. En aquell moment Quart va preguntar on anaven i va sentenciar : «No tingau presa que la partida encara no s´ha acabat». Alberto començà una remuntada, va igualar a 55 i després de guanyar les propines més importants va deixar córrer l´últim joc.

Potser va ser esta la venjança davant del que va considerar un menyspreu del seu jove rival? Mai ho sabrem. El que ha quedat en la memòria, la qual cosa es va transmetre durant generacions i van arreplegar els periodistes i escriptors és que el gran Alberto Arnal va protagonitzar una de les majors gestes d´este esport. Només molts anys després, amb motiu de la final de l´Individual entre Álvaro i Genovés II, 26 de juny de 2004, assistírem a un fet semblant. Genovés II, el jove aspirant, va arribar a 55, mentres el rival no havia passat de 20. Tot estava sentenciat. I el de Faura va voltejar el marcador per a conquistar el màxim triomf de la seua carrera. La final va ser en Pelayo i aquell dia alguns pocs van recordar les paraules de Quart aquella vesprada de Sant Vicent de la Roda a Guadassuar feia cinquanta-sis anys.