tres setmanes després de començar la Lliga Professional Bankia d'Escala i Corda toca parar, pensar en el que hem fet i el que ens queda per lluitar. Les sensacions són bones i malgrat alguns contratemps (sempre no es pot guanyar, sobre tot si tens uns rivals a un gran nivell), les perspectives són optimistes. El camí és llarg i la victòria caldrà treballar-se-la.

Fa anys que conec a «Quico», Soro III, i amb ell he jugat nombroses partides. De vegades com a company i d'altres com a rival. Amb ell vaig tindre el privilegi de compartir color en la final de la Copa Diputació de València en 2009. I amb ell vaig lluitar, sense èxit, en la final de l'Individual de 2012. Ara, el destí ens torna a donar una oportunitat de revalidar un títol junts. I en eixa feina estem. Personalment és molt satisfactori. Qui aniria a dir-me a mi que, després de la meua lesió a finals de setembre de 2015 (un arrancament de la porció llarga del bíceps), jugant precisament contra Soro III i amb iguals a 55, tornaria a estar ací. Vaig estar set mesos apartat de la pilota. Set mesos molt llargs. La recuperació va ser costosa i dolorosa, però gràcies al treball de Toni Astorgano i del «fisio» Guillem Roger Gil, hui puc dir que torne a ser el pilotari de sempre.

Ara només cal esperar que en este torneig que acaba de començar l'experiència de Soro III i la meua determinació siguen bons aliats per arribar a la gran final de la Lliga.