La primera vegada que vaig veure jugar a Peris va ser en el carrer de pilota del meu poble. Ho recorde aguaitant a la mateixa i soltar «este carrer és curt per a mi». I efectivament tenia raó. Perís va jugar aquella vesprada meravellosament. Les gents es van aplaudir a rabiar perquè, segons els vells, des dels temps d'Albalat mai s'havien vist colps tan poderosos com els de Peris de Benaguassil. Ja no queda trinquet en Benaguasil. Tan sols el nom d'un carrer i el de l'un bar en la carretera d'accés. Se'n va anar fa molts anys Ferrer; es va retirar fa anys Vicent Pataques; tampoc hi ha successors dels Pasqual. I ara Peris acompanya els seus paisans i qui sap si a muntar una bona contra Juliet i Quart.

La primera partida seriosa la va jugar en el trinquet del seu poble, junt a sa casa. En unió de Pasqual es va enfrontar a Ricardet i Andrés. Dos de Benaguasil contra dos de l' Eliana. En els seus inicis jugava de resta però va acabar convertint-se en un dels millors mitgers de la dècada dels anys setanta, sent imprescindible en els millors cartells. Peris pertany a la generació del 'carajillo'i l'optalidón. Eixos eren els estimulants per a l'esportiste pilotari. I els cigarros Malboro. Molts fumaven, deixaven el cigarro en l'escala i quan acabava el quinze tornaven a fumar. Així eren aquells temps. Atenció, no ens martiritzem. Diuen que Di Stéfano fumava en els descansos. Peris preferia cigarros purs. I lluïa bona panxa. No era un atleta i no obstant això jugava tant com el millor dels portents. Posseïa unes mans prodigioses i un geni tan atropellat que no temia a la duresa dels colps d'Eusebio i de Genovés. Ficava la mà als míssils que li arribaven. I si per una d'aquella errava una pilota tots sabíem que ho pagaria la camiseta. Ni se sap les que haurà destrossat en aquells arravataments de passió que tots enyorem. Peris, quan acabava la partida era el tipus més simpàtic i pròxim que podies imaginar.

Un altre record. Canviant-se a casa del meu germà per a baixar al carrer i jugar vaig poder veure-li les seues mans. Eren dures com la pedra. «Xiquet aixó és perque quan et fan mal no has de parar. Has de seguir jugant fins que es fa esta durisia. En eixe moment ja no et tornaren a fer mai mal». Em digué. O siga, el dolor se'n va amb més dolor. Fa molts anys que vam saber de la malaltia de Peris. Ha resistit. Ha mort amb 77 anys. Estava acostumat al dolor, sense perdre mai el somriure. Descanse en pau un dels grans de la pilota valenciana.