És comentari generalitzat el considerar que la crisi dels trinquets valencians és d´una magnitud desconeguda en la història. Sens dubte, ens trobem en un període de clara decadència en espectadors i apostes, per moltes i diverses raons, però si servix de consol caldrà recordar que en la història de la pilota valenciana en els trinquets quasi sempre van ser més els moments de crisi que de bonança.
Molts recordem l´època de Paco Cabanes «El Genovés» com la més brillant en l´últim mig segle. Es diu que en el seu poble, amb una àmplia nòmina de professionals, el joc de pilota era una de les seues principals fonts d´ingressos econòmics. Qualsevol trinquet dels clàssics congregava a apostadors i apostes sobrades per a encreuar-se una mitja que superava quasi tots els dies el milió de pessetes. El costum obligava els postors a oferir premis als pilotaris guanyadors que no abaixaven del 15 % dels beneficis de la travessa. El jornal era secundari en el capítol d´ingressos del profesional.
Però no sempre va ser així. Les crisis econòmiques es van portar per davant molts trinquets per la falta de beneficis. El vell trinquet de Bétera va ser un dels últims que va desaparéixer, a mitjan dels anys noranta, per a convertir-se en una finca de pisos. A València van córrer la mateixa sort trinquets com el de Marchalenes, Juan de Mena o Llevant d´El Grau, que anunciaven partides fins al primer terç del passat segle. La pressió immobiliària es va portar per davant infinitat de trinquets privats. Foren els diners públics el que recuperaren la presència de trinquets en els nostres pobles.
Antigament, en molts casos va ser l´Església la propietària. Com a exemple, el Trinquet de les Benditas Ànimes del Purgatori de Llíria. Sobre la seua història, res millor que acudir a la font d´Amadeo Civera Marquino, premiat en 1991 en el Centre Cultural Sant Miquel. El 14 de març de 1753 l´Alcalde Major de la Vila, Diego Sornosa, va prohibir el joc de pilota en el trinquet de les Ànimes. Això sí, l´alcalde es quedava amb les claus. Un pleit sobre la propietat entre l´autoritat civil i eclesiàstica que es va resoldre a favor d´estos últims com ho demostra el fet que l´any 1766 aparega Mossén Vicente Alcozer com a administrador dels comptes del trinquet. Pocs beneficis podrien obtindres quan el 20 de novembre de 1822 l´adjudicatari Vicente Romeu presentava un memorial al clero suplicant que li condonara part del deute de l´arrendament, ja que no hi havia beneficis « per la pobresa que generalment es coneix». Anys després, un aficionat, Manuel Peñarrocha, a canvi de l´arrendament gratuït va restaurar la muralla però es queixava d´escassos guanys, «per les contínues amenaces de les faccions carlines ja que la major part dels aficionats al joc de pilota en esta Vila són subjectes compromesos a favor del tron de la nostra Reina». Per si no fóra prou la falta de diners, s´unien les discrepàncies polítiques.
El Museu Arqueològic de Llíria, inagurat en 1996, ocupa l´espai on va haver-hi un vell trinquet. L´ajuntament va obrir, en el Pla de l´Arc, un de nova construcció on es manté l´activitat d´escola, club i algunes partides de professionals. Mai va ser fàcil la vida dels trinquets valencians.
